La Rosa de Sang

Catalunya puede negociar, sí; pero ya no puede esperar más. Y, sobre todo, no puede aceptar que se le diga que “Ara no toca”.

És un discurs autonomista però és un discurs fet amb fermesa i voluntat de defensa dels interessos dels catalans. Cada vegada hi ha més gent que diu que quan el President Montilla hagi de triar entre Catalunya i el PSOE triarà Catalunya. Això només ens ho dirà el temps, mentrestant l’enfrontament amb el govern de Madrid va prenent cada vegada més i més cos, i del coratge del PSC i de la unitat dels partits catalans en depèn que batalles com les del finançament s’acabin guanyant.

Però la informació que hauria d’arribar-nos des del periodisme austríac és el recorregut històric de Fritzl per un sistema que ha hagut de fallar en algun moment per permetre tota una vida de reclusió i abusos en una ciutat de l’anomenat Primer Món.

Es tracta d’un article de la Mònica Terribas a l’Avui d’avui en el que es planteja el paper que han de tenir els mitjans de comunicació en les notícies de successos. Penso que més enllà dels relats de les accions delictives o criminals, els mitjans s’haurien de plantejar què són i quin és el seu objectiu. Caldria que discernissin entre si el seu fi com a mitjans de comunicació és comunicar o en tan que empreses d’un sistema de lliure mercat és el de maximitzar el seu benefici. Segur que es pot estar en un entremig, però molt sovint se situen en l’extrem més crematístic. Quan el Mundo o la COPE fan anticatalanisme, no fan només anticatalanisme sinó que venen diaris i capten oyents en un sistema pervers que es retroalimenta. I és que alguns innocents ens pensem que la finalitat dels mitjans de comunicació és la d’informar, quan la realitat diu ben clarament que no és altra que la de simplement vendre notícies.

Antoni Castells, amb voluntat i fermesa, està donant una clara mostra de lideratge dintre d’un catalanisme que es troba en estat catatònic. ERC se sent còmode amb el Conseller i s’hi seguirà sentint si aquest manté la mateixa determinació que ha mostrat fins ara en la defensa del que diu l’Estatut sobre el finançament, i CiU veu amb preocupació com un líder del PSC no només li ha copiat el missatge sinó que es configura com un pol d’atracció social. És cert que Castells no és un independentista i és cert que les sigles del seu partit fan dubtar més d’un de fins a quin punt serà capaç de mantenir el que avui defensa. Malgrat tot cal seguir el personatge amb atenció, perquè depenent de com vagin les negociacions sobre el finançament i depenent de com sigui de fort l’enfrontament PSC-PSOE, Castells es pot acabar convertint en un aglutinador de corrents i sentiments polítics com el que no hem vist a Catalunya durant molts anys.

En la batalla pel finançament Extremadura reclama en el sí del PSOE una posició única que anteposi ideologia a territoris. I això ho fa un territori que com sempre que es parla de finançament ha defensat un model que el beneficia immensament. Llavors de què parlem?

Diu Zapatero que la pitjor previsió d’atur que es pot esperar “sempre serà millor que la millor que va tenir el PP” en la seva última legislatura. O sigui, que no només juguem a fer economia ficció sinó que ens hem d’acontentar a ser no tan dolents com els més dolents.  Definitivament els nous aturats que apareixeran en els propers mesos estaran eufòrics de saber que són la confirmació d’una estadística millor que la millor de la darrera legislatura del PP. I per cert, tan poc té a oferir el PSOE que en la seva segona legislatura encara s’ha de justificar en les darreres polítiques dels populars?

Potser no ens entendrem en les qüestions emocionals, però més enllà d’un romanticisme que ens agradi o no va cada vegada més de baixa, Catalunya i el País Valencià estan unides per uns interessos econòmics poderosíssims que van des de la clara necessitat de desenvolupar l’eix mediterrani fins a l’inajornable compromís per reduir un dèficit fiscal que ofega les dues comunitats. Fa temps que es van detectant moviments en aquest sentit i el darrer ha estat la trobada dels Consellers d’Economia de les dues Generalitats, Antoni Castells i Gerardo Camps, per buscar de fer un front comú en la propera negociació del finançament. A aquest front se li podrien acabar afegint les Illes Balers que es troben en una situació similar, i sembla que això pot anar de bo perquè ja n’hi ha més d’un que es comença a posar molt nerviós.

Diu l’Enric Juliana avui a la Vanguardia que “catalanes de izquierdas y valencianos de derechas pueden ir de la mano porque, en una perspectiva de crisis económica, emergen con fuerza sus intereses comunes”. I és cert perquè davant d’una forta crisi immobiliaria i més enllà d’un sector turístic que té més competència que mai, avui la logística i el transport són elements estratègics pel creixement d’unes economies que basen el seu model productiu en un immens teixit de petites i mitjanes empreses. Si no és cap secret que l’eix que va d’Almeria a Milà és el segon eix de desenvolupament a nivell europeu, tampoc ho és que per anar cap a Europa la via més ràpida no passa precisament per Madrid.

Si aquesta és la manera que té ERC de renovar el partit va ben arreglada. És una obvietat que si s’està en un govern que aposta per portar aigua de l’Ebre a Barcelona no es pot assistir a una manifestació contrària. O s’està al govern o s’està a la manifestació. No es poden fer polítiques o simples manifestacions públiques en funció d’uns vaivens pre-congressuals destinats a satisfer meres dinàmiques internes. ERC es torna a equivocar perquè no és així com es fa un partit de govern. Els vots no es perden per fer Montilla President, els vots es perden per adoptar posicionaments difusos, per fer polítiques erràtiques i per adoptar comportaments puerils.

Les anàlisi postelectorals diuen que el 74% dels vots que va perdre ERC en les darreres eleccions van anar a parar a l’abstenció. La lectura positiva que en pot fer el partit és que si aquests vots no van trobar alternativa vàlida són més fàcilment recuperables. La lectura negativa és que un votant fidel abans de canviar el seu vot sempre passa primer per l’abstenció. 

Per si no n’hi va haver prou amb el trist i ridícul espectacle ofert pels partits catalans en la negociació de l’Estatut, pot ser que ben aviat en visquem la segona part. Ignorant de mi pensava que el finançament ja es va acordar (i retallar) quan es va negociar l’Estatut, que el que diu l’Estatut era el que calia aplicar, i que els punts de desacord eren els que s’havien d’acordar amb Madrid. Doncs no, ara resulta que cal negociar de nou la posició que tindrà el tripartit en la negociació amb el govern central i a continuació cal negociar també la posició que adoptaran el tripartit i CiU en la mateixa negociació. Espero almenys que tantes converses serveixin per adoptar una posició unitària i de força que no sigui traïda ni a mitja ronda de contactes ni en una nit de fosca a la Moncloa. Veurem.

Llegeixo que un dels grans bancs espanyols ha tret un nou informe sobre la conjuntura econòmica espanyola. Diu que el creixement d’aquest any i del vinent se situarà molt probablement per sota del 2 %, que durant l’any 2008 es crearà poquíssima ocupació i que el 2009 se’n destruirà. Fins aquí tot en línia de l’esperat i molt semblant a les dades que altres institucions com el FMI o el Banc d’Espanya han anat oferint. El curiós del cas són les mesures que l’informe ofereix per pal•liar la crisi:

• Reducció dels tipus marginals de l’IRPF sobretot en els trams més baixos de renda.
• Augment de la despesa en infrastructures i en vivenda social.
• Extensió de l’assegurança d’atur a determinats col•lectius d’aturats.
• Reducció temporal de les quotes a la Seguretat Social als treballadors amb salaris per sota d’un cert límit.

Ara resulta que els bancs s’han tornat d’esquerres. La recepta per la crisi és expandir la demanda per mitjà del foment el consum, o sigui, capitalisme d’esquerres i keynesianisme pur. Segur que a curt termini això ajudarà a passar millor la crisi, sí, i uns tipus d’interès a l’1% i fer girar la maneta de fer diners és clar, però ni farà reduir l’endeutament de l’economia més endeutada d’Europa, ni aturarà la pujada dels preus, ni farà augmentar la productivitat, ni millorarà la competitivitat, ni farà que les empreses vulguin contractar més gent, ni n’incentivarà la seva creació. I com que quan era el moment ningú va tenir el valor de prendre les mesures pertinents i ara pel que es veu encara estem marejant la perdiu, ja s’ocuparà el mercat de posar les coses al seu lloc, i aleshores, correm-hi tots.

Com diu avui el Joan Oliver a les seves engrunes, l’adjectiu per definir l’acció del govern en tota la problemàtica de l’aigua pot ser el de ’ridícul’, però com que li sembla que es queda massa curt convoca un concurs per trobar-ne un de més addient. En proposo tres: perdut, menyspreat i agònic.

Perdut. El govern està perdut, desorientat i mancat de lideratge. El President no opina i quan ho fa és per desautoritzar el seu Conseller o per tapar totes les vies d’aigua (mai més ben dit) que se li obren amb el govern “amic“ de Zapatero. El transvasament (sí, es diu així) del Segre ha estat proposat pel Govern amb arguments de l’oposició, criticat pel propi Govern i pels partits que li donen suport i rebutjat per CiU amb arguments propis d’ICV. S’han proposat alternatives en vaixell, en tren i només falta fer-ho en avió. I per cert, ningú parla de futur. Què farem si la sequera dura dos anys?

Menyspreat. Tal i com llegim avui a la Vanguardia, el govern “amic” de Madrid ha llençat un míssil contra el govern català. Les frases de Zapatero no només són contundents sinó que denoten un absolut menyspreu per la Generalitat i pel seu President, “ese pequeño trasvase no era una solución que desde luego yo conociera“ o “hay otras mejoras más útiles, más rápidas…y son las que se pondrán en marcha“ i acaba prometent aigua a Catalunya en nom del Govern d’Espanya. La Generalitat de Catalunya reduïda a l’extrem de Diputació de Teruel.

Agònic. Zapatero està dient al govern d’entesa que ni el vol ni li interessa. No vol que Catalunya li creï problemes ni tan sols d’imatge. Com fa temps que va dient Maragall, Zapatero s’ha tornat felipista i sap que una Catalunya governada per CiU, per tot allò tan nostrat de l’estabilitat i la responsabilitat, li plantejarà demandes però no problemes.

Zapatero farà el que sigui per acabar amb el govern d’entesa davant la incredulitat del PSC, els nervis d’ERC, l’astorament d’ICV i l’aquiescència de CiU. Això sí que és provincianització! Si a això li afegim els congressos de l’estiu, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut o el resultat de la negociació del finançament a aquest govern li queden dos dies. Potser sóc molt agosarat però m’atreveixo fins i tot a posar dates i resultats: cap a finals d’any hi haurà eleccions, el proper President de la Generalitat es dirà Artur Mas, governarà amb una majoria dèbil i amb el suport extern del PSC. Si guanya Zapatero, guanya Catalunya, doncs això, escac i mat.