La crisi del 2008 o la confiança com a bé suprem

Confesso que em vaig arribar a creure tot aquell embalum de paraules sobre l’assignació eficient dels recursos i sobre l’autoregulació dels mercats. I qui ens havia de dir que avui, a principis del segle XXI, en l’era del capitalisme global, només podríem confiar en la intervenció pública i en l’actuació dels estats. Els advocats de la fi de la història encara no es deuen acabar de creure com aquesta s’ha accelerat: la Gran Bretanya seminacionalitzarà part de la banca i Bush es mostrava dijous passat disposat a fer una cosa semblant. Socialisme als Estats Units? No, de moment encara no, però després d’aquesta crisi fins i tot els esquemes ideològics als que estem acostumats hauran canviat. De moment l’urgent és actuar i actuar ràpid, perquè si tot va començar amb una hipoteca concedida a un senyor que tothom sabia que no podria tornar-ne els diners, no és cap secret que avui la crisi s’ha fet immensa i global. Els diferents governs i les institucions internacionals han estat reunits tot el cap de setmana per implementar solucions, i se’ns dubte que tard o d’hora aquestes tindran el seu efecte, però de moment el que manca, més enllà de la liquiditat és la confiança, i aquesta és la que de forma més urgent cal fer retornar.

Obama!

Vull que guanyi Obama, no em pregunteu per què. Potser perquè per una part penso que l’administració Bush ha estat la més nefasta de la història americana recent. Llavors voto per oposició desconeixent el que m’ofereix el candidat del Partit Demòcrata, però per altra banda sento Barack i em crec tota la parafernàlia de la illusió i el canvi. Sóc víctima del més vil marketing polític. Sí, ho sé, però vull que guanyi Obama, no em pregunteu per què.

Acabo de sentir Sarah Pallin que amb un somriure condescendent diu que Barack Obama té amics terroristes. Bush, McCain, Pallin i tants d’altres més propers, si no fos pel perill que representen em farien llàstima.

Barack, sé que tardaràs ben poc a decebre’ns a tots, però que el més vulguis guanya aquestes maleïdes eleccions.

Vot de confiança

Sembla que els partits catalans han arribat a un acord de mínims sobre el que cal negociar amb Madrid sobre el finançament. Ja és ben trist que per tal que s’apliqui el que diu l’Estatut s’hagi de negociar primer a Catalunya els paràmetres amb els que després es negociarà, altra vegada, amb el govern espanyol.

Sigui com sigui cal donar un vot de confiança als quatre partits que han arribat a l’acord català i al President Montilla en particular per mirar d’obtenir el millor finançament possible. Però una vegada arribat al pacte final amb l’Estat caldrà valorar-lo seriosament, i si els nostres polítics demostren que s’han equivocat caldrà dir-ho clar i jutjar-los amb severitat en les properes eleccions; si es deixen prendre el pèl, a més a més de jutjar-los amb severitat, caldrà aconseguir apartar-los per sempre més de la nostra vida política per incompetents; i si es tornen a mostrar únicament inclinats en la defensa de l’interès partidista, caldrà no només jutjar-los amb severitat i apartar-los de la nostra vista, sinó qüestionar-se molt seriosament aquest sistema nostre de representació que s’hauria demostrat definitivament erroni i fals.

Decepció i ridícul, però ells hi tornen

Obstinats en el seu error i ofuscats pels seus petits interessos corren, altra vegada, el risc de decebre’ns a tots. Cal dir-los, perquè només ho entenen així, que no només es juguen el futur del país sinó el seu propi. Ja no ens els creiem, ja fa temps que no ens els creiem, però encara són a temps de demanar-nos una darrera oportunitat i de dir-nos que val la pena que ens representin. Si ens tornen a fallar, millor serà que desapareguin i donin pas a nova gent a qui com a mínim puguem atorgar el benefici del dubte.

11 de setembre

Avui és un dia de manifestacions abrandades i de declaracions patiòtiques. Les nostres institucions i els nostres representants fan ofrenes i diuen que som el que som, que som aquí, que volem seguir sent i que volem anar més enllà. Els símbols, com la Diada, són fonamentals per qualsevol nació, per recordar el que és, on és, qui és i sobretot on vol anar. Però més enllà de l’11 de setembre el que és realment important és el 12 i el 13 i el 14 i tots els que vénen darrera, perquè si tot plegat acaba quedant-se en una mera retòrica nacionalista i a l’hora de la veritat, de la reivindicació i de la lluita per un drets, seguim ancorats en la renúncia, en l’interès partidista i en el curt termini del gestor més mediocre, no ens en sortirem. La situació del país el 12 de setembre del 1714, per no parlar de la del 2 d’abril del 1939, era molt pitjor del que és avui, i malgrat totes les desgràcies, acceptades o imposades, encara som aquí. Que hi continuem sent només depèn de nosaltres.

Mirar endavant amb convicció

Segur que els pactes del Majèstic entre CiU i PP haurien pogut donar per molt més, i segur que en finançament s’haurien pogut aconseguir més recursos, més impostos i més capacitat normativa (és que ni els impostos especials!). Però quan veig com gasta la demagògia l’actual govern socialista començo a pensar que aquesta gent fa temps que ha traspassat tots els límits de la decència. Ara resulta que la situació actual d’escanyament dels recursos de la Generalitat ve del pacte de CiU amb el PP, com si ells no haguessin manat ni abans ni després. Quan els veig tan comprensius amb els interessos dels catalans, penso, bé, porteu gairebé cinc anys governant i què heu fet per donar la volta a aquella situació tan injusta? Ara teniu l’oportunitat de demostrar que sou millors, que arribareu a un acord just, que entendreu el veritable significat del mot solidaritat. Però no, no serà així perquè l’únic llenguatge que entenen a Madrid és el dels vots. Ni justícia, ni solidaritat, ni socialisme. I l’única possibilitat que tenim els catalans de no ser tractats com a meres comparses autonòmiques i de ser respectats rau en nosaltres mateixos. Per això cal mirar més al futur que al passat, amb convicció i unitat, perquè no ens podem permetre una nova presa de pèl.

Amb la negociació pel finançament ens hi juguem les nostres possibilitats de creixement i de cohesió futures així com la pròpia competitivitat de país, però sobretot hi ha en joc un respecte del que n’anem molt mancats, bàsic per anar posant les bases d’una infrastructura nacional sòlida que ens permeti afrontar tots els reptes d’un entorn que es presenta cada vegada més dinàmic i complex.

Joan Saura, què hi farem

Penso que com a bons catalans hauríem de felicitar Joan Saura. És un dels nostres, la bella imatge de la renúncia, com aquells que per una foto signen, com aquells que per una portada renuncien.

Joan, ets petit, què hi farem, però en la teva mediocritat ens representes. Aquest país és així, sí, altra vegada què hi farem. Potser arribarà un dia que canviarem i que serem forts, atractius i valents, però si això passa no serà pas gràcies a tu Joan.

9 d’agost

Avui és 9 d’agost i avui és el dia que es confirma l’incompliment per part del govern de l’Estat d’una llei aprovada pel Parlament Espanyol. S’ha parlat prou del pobre i trist exemple que dóna un govern que incompleix les seves pròpies lleis i que ni ho reconeix ni se n’excusa, però més enllà de la vergonya democràtica que un fet així suposa, cal destacar la reacció tan del govern català com de l’oposició (aquí, aquí, aquí, o aquí). Sí, molts diran que el PSC fa comèdia i altres diran que CiU acabarà tancant un pacte per la porta del darrere que acabarà d’enterrar el catalanisme. Potser sí, però de moment això no és així, i per una vegada, encara que sigui l’última, cal confiar en la nostra classe política, ni que només sigui perquè el seu desprestigi i falta de credibilitat ha arribat a ser tan gran, que només una demostrada unitat i un èxit clar en la negociació del finançament la poden fer tornar, a ulls dels ciutadans, al lloc que no hauria d’haver abandonat mai, i que és el de la defensa dels interessos dels catalans per davant dels interessos partidistes, personalistes o forans.

Fot-li que són catalans!

Es poden passar tot el sant dia mentint impunement. Poden fer reportatges on “demostren” la persecució del castellà a Catalunya, poden recollir signatures en favor d’un manifest que denuncia l’arraconament de la llengua de Cervantes al nostre país, poden recórrer el nou Estatut perquè és discriminatori vers la resta de comunitats autònomes, poden retallar i desnaturalitzar allò que el poble ha decidit democràticament, poden fer tota la demagògia típica sobre el cau de lladres que és el nostre país, poden apuntar-nos amb el dit acusador per denunciar la utilització de la resta de l’Estat en benefici propi, ens poden taxar constantment de pidolaires, mafiosos i xantatgistes, i ho poden fer perquè aquí no piula mai ningú, no fos cas que un dia descobríssim que encara ens queda un fil de dignitat. Això sí, quan algú se’ls gira en contra i usa la ironia per denunciar tota la corrua d’atacs flagrants que pateix sense parar aquest país, llavors li cau al damunt tota la ràbia de l’imperi i es veu obligat a demanar perdó si vol conservar el dret a la seva existència i que no se l’enterri viu.

CDC o la recerca d’una il·lusió perduda

CiU tornarà a governar, de ben segur, però estaria bé que ho fes perquè pot atraure nous votants, perquè pot crear il•lusió i no perquè els partits d’esquerra estan els uns buits de missatge i plens d’autocomplaença, els altres perduts i desorientats i els últims absolutament fora d’òrbita. I crear il•lusió en el panorama polític actual no és precisament fàcil. Cal fer-ho tenint clar un horitzó i el dret a decidir, per tou que sembli, pot ser un catalitzador de forces. Malgrat tot, per penjar-lo com a lema cal que tingui credibilitat, i el que em pregunto és si els corresponsables de la vergonyant retallada de l’Estatut en tenen prou per no cremar-lo en un parell de campanyes. Ens ho dirà el temps.