Deute

Deia Victor Mallet, corresponsal del Financial Times a Espanya aquest matí a Catalunya Ràdio, que no és important com s’ha generat el dèficit de la Generalitat, que a un inversor de Hong Kong li importa ben poc el dèficit fiscal català i si Catalunya ha d’endeutar-se perquè té un sistema de finançament que l’escanya. A aquest inversor, als mercats vaja, només els interessen els quaranta mil milions de deute actuals i res més, que el Financial Times no pretén parlar d’història sinó explicar l’actualitat.

Doncs resulta que l’home té més raó que un sant i aquest és el problema i la desgràcia.

Per cert, chapeau a Manel Fuentes per l’entrevista que li ha fet. La podeu escoltar aquí.

Egipte

En aquest país nostre tothom és expert en alguna cosa, bé, no exactament, tothom és expert en la cosa del moment. Amb el tema de l’Estatut tothom era expert en dret constitucional, amb el tema basc tothom és expert en terrorisme etarra i amb els atemptats de Madrid tothom va ser expert en terrorisme islàmic. Ara, com no podria ser d’una altra manera, tothom se sap la història dels darrers cent anys d’Egipte i per extensió la de tot el món àrab i tothom s’aventura a fer prediccions del que passarà després de la revolta, des de l’assentament d’una democràcia a l’estil europeu fins a l’establiment d’un estat integrista islàmic. Doncs bé, jo també hi dic la meva, permetem els egipcis que busquin i trobin el seu camí, a poder sense ingerències exteriors, que ja sé que és molt demanar però seria de desitjar, i que aconsegueixin evolucionar a la seva manera. Si he de dir el que crec, considero molt difícil que un país que no ha viscut mai en democràcia s’hi converteixi d’avui per demà, com també crec difícil que la jove generació twitter es deixi arrossegar cap al fonamentalisme religiós més fanàtic. Què m’agradaria dintre del possibilisme? Doncs una evolució a la turca en la que un estat laic pot ser governat per un partit religiós, un estat que avança, cert que massa lentament però que de fet avança, cap a paràmetres de respecte democràtic i un estat en el que els militars hi pesen molt però afortunadament cada vegada menys.

 

Etern retorn

Carlemany, Carolus Magnus, rei dels francs i emperador d’Occident. Segles VIII i IX, fa més de mil anys. Unificà amb mà de ferro l’Europa Occidental, posà les bases del que serien els futurs estats de l’edat mitjana i del seu futur desenvolupament polític, bastí una administració eficient, dividí el territori de manera conseqüent, estimulà un cert renaixement cultural i reformà l’escriptura. Des de la seva capital d’Aquisgrà regí els destins d’individus i pobles i estengué els seus dominis de París a Roma, de Bordeus a  Salzburg i d’Hamburg a Barcelona. Naixia amb ell Europa.

I ens agradi o no, aquesta Europa es farà sota tuteles i premisses germàniques i els emperadors, sense ceptre ni corona i votats en democràcia, seguiran sent germànics. Per fi, eficiència, treball i estalvi. Fi del dispendi. La història ja no en distingeix el sexe i si fins fa poc aquests només podien ser homes avui és una emperadriu qui executa i mana.

Benvinguda doncs senyora Merkel, passi i posi qui toqui a treballar.