Dimecres, cap a les sis de la tarda en un mostrador d’embarcament a l’Aeroport del Prat. Bona tarda. Buenas tardes. Tinc un vol a Z. Me permite DNI o pasaporte? Si. Ventana o pasillo? Finestra, si us plau. El vuelo embarca a las diecinueve veinte por la puerta 52. Gràcies. No hi ha resposta.
Una mica més tard, al peu de les escales mecàniques que pugen cap al control de seguretat, un guarda amb rostre de faccions dures dóna unes indicacions a unes noies que pel seu anglès semblen americanes. Gou ap, den de machins en after gou in de rai. El meu torn. Tarjeta de embarque, por favor. Tingui. Pasaporte? Si. Gracias. Me’l torna. Gràcies.
Control de seguretat tres minuts més tard. Avui no hi ha gaire cua. Funcionen dos escàners. Les americanes ja han passat. M’he tret el rellotge i el cinturó, he posat el mòbil i les claus de casa a la butxaca dreta de la jaqueta de pell, les ulleres a l’esquerra. M’oblidava la cartera. Me la trec de la butxaca dreta del darrera dels texans i la diposito a la safata de plàstic blanc on ja hi ha el rellotge, el cinturó i la jaqueta de pell amb el mòbil, les claus de casa i les ulleres. Duc a la mà el darrer llibre d’Umberto Eco, A paso de cangrejo. També el diposito a la safata i l’escàner s’ho empassa tot. Passo. Pip. Ho sabia. Una guarda de seguretat que deu ser muda, de constitució forta, amb semblant seriós i posat de domini de la situació m’assenyala primer les sabates i després l’escàner. Me les trec i les deixo damunt de la cinta perquè se les empassi la màquina. Passo. No pita. Tarjeta de embarque? Li allargo la targeta. Gracias. De res. Em començo a cordar el cinturó. Por favor colóquense sus cosas en las mesitas del fondo. Agafo la safata i les sabates i descalç me’n vaig fins a unes tauletes a uns dos metres del final de la cinta que surt de l’escàner.
Uns segons més tard sóc al passadís central de la terminal A. Començo a recuperar la dignitat. M’encamino cap a la porta 52. He de creuar un altre control. No dic res, només mostro el passaport i la targeta d’embarcament. El policia se’ls mira amb posat rutinari i em mira a mi amb posat seriós, deixa perdre la mirada a l’horitzó i fa un gairebé imperceptible moviment amb la mà dreta que dedueixo que vol dir que passi. Passo.
M’assec en uns seients relativament còmodes que queden a mà dreta de la porta 52, d’esquena al bar. Llegeixo un article publicat per Eco l’octubre del 2001 a l’Espresso, Fundamentalismo, Integrismo, Racismo. Demà un boig matarà Benazir Bhutto a la sortida d’un míting polític en una ciutat propera a Islamabad.
Les anunciamos que el vuelo AB123 con destino a Z sufre un retraso de unos treinta minutos por llegada tarde desde aeropuerto de origen. M’aixeco, passejo, m’assec i llegeixo. En uns vint-i-cinc minuts l’avió ja ha arribat. Anuncien el meu vol. Faig una cua d’uns deu minuts i començo a avançar. Lliuro la targeta d’embarcament. Passaporte? L’ensenyo per quarta vegada, encara ho hauré de fer un darrer cop a l’aeroport de destí. Que tingui un bon viatge. En català. Curiós. Entro a l’avió. Buenas noches. Saludo amb un assentiment de cap. M’assento al seient 22E. No és de finestra, tampoc de passadís. En uns quinze minuts l’avió s’omple i en pocs més engega els motors. Recorrem la pista durant uns vint minuts amb algunes, poques, brevíssimes aturades. En línia recta potser ja fórem a Plaça Espanya. El comandant ens explica en castellà, anglès i alemany que avui som els setens de la cua d’enlairaments. Arribarem més tard encara. Intento relaxar-me però hi ha una noia que pels altaveus s’entesta en desitjar-nos, en castellà i en anglès, un fantàstic vol. Acaba. Tanco els ulls. Torna a començar. També en castellà i en anglès ens comunica que ens explicarà tota una sèrie de normes de vol. Procedeix.
