Duran i la immigració. Resposta a l’Arqueòleg Glamurós

Com ja et vaig comentar en el teu blog, penso com tu que efectivament en Duran s’equivoca, i s’equivoca per dues raons, la primera perquè fa mostra d’un cinisme espantós, “La gent no se’n va del seu país per ganes sinó per gana. Però a Catalunya no hi cap tothom“, o sigui que quina llàstima que els pobres morets se’ns morin de gana però ves què hi farem; i la segona perquè no actua amb el lideratge que ha de tenir no només un polític, sinó el número u d’un partit i d’una candidatura. Penso que un polític que pretén governar-nos hauria de fer propostes clares i factibles. En primer lloc hauria d’identificar l’arrel del problema, per què arriben? I després proposar solucions, a curt, mitjà i llarg termini, que vagin des de la integració econòmica i social fins a la inversió en els països en vies de desenvolupament, passant per la contractació en origen o l’expulsió si cal . Però amb frases simples com aquesta només alimenta els més baixos instints de la gent poc formada i posa en safata als seus adversaris polítics una crítica contundent. 

Dit això, no crec que hagi estat en Duran el que hagi girat a la dreta, qui ha girat a la dreta ha estat una societat sencera, que de veure molts blanquets i de tant en tant algun moreno pel carrer, ara viu en un entorn canviat en llengües, en cultures, en races, en valors i en prioritats. Aquesta societat no està acostumada a la diferència, tem pel seu futur i sobretot en els estrats socials més baixos veu l’immigrant com un competidor directe. La immigració ha arribat de cop, ni l’havíem previst ni sabem com fer front als canvis que implica, i si a això hi sumes que en molts casos els nouvinguts porten amb ells uns valors socials molt diferents als nostres, el problema està servit i la demagògia troba el camp adobat.  

Em sembla perfecte i respecto que hi hagi qui defensi els papers per a tothom, però cal plantejar-se problemàtiques com les de què passarà quan arribi la crisi econòmica i augmenti l’atur, a qui afectarà primer i quins efectes tindrà això, com duem a terme la integració dels immigrants, com afecta la immigració a gran escala en els municipis petits, com afecta la immigració de difícil integració a la convivència, si s’han de compartir les noves maneres de fer quan xoquen frontalment amb els nostres valors cívics i moltíssimes coses més. I tot això no s’arregla ni dient que tots els polítics són iguals ni que les dretes són feixistes. Calen debats seriosos, i per cert, cal que l’esquerra baixi dels núvols i toqui de peus a terra, perquè no sé si hi cabem tots o no, el que està clar és que no hi cabem de qualsevol manera.

I a Saura el bandegen

Es pot ben dir que en aquesta darrera setmana el Conseller Saura s’ha cobert de glòria. Els cossos i forces de seguretat de l’Estat desarticulen un grup de terroristes islamistes que es disposava a fer una matança de forma inminent a Barcelona i a ell ningú l’informa. Podria haver callat o podria haver denunciat el bandejament sofert per la Generalitat en aquest afer, però no, a petició pròpia va al Parlament per explicar tot el que sap que és ben poc. I el pitjor de tot no és el seu ridícul i el de la seva Conselleria sinó la pobra imatge de la principal institució de Catalunya, que ha de veure com un dels seus màxims representants demostra, sense voler-ho, com ha estat ignorada pel Ministeri de l’Interior en una situació de cabdal importància per la seguretat dels ciutadans que administra.

Un nou paradigma sense llibertat

Llegeixo en un article d’Ian Buruma a la Vanguardia d’avui una nova anàlisi sobre el desenvolupament xinès (el podeu llegir en aquest link si no esteu subscrits al diari). S’ha escrit, s’escriu i s’escriurà molt sobre la Xina contemporània, però trobo aquest article prou interessant perquè podria interpretar-se com l’avís o l’anunci del que pot ser un canvi de paradigma polític i econòmic en un futur no molt llunyà. Buruma parla de la impressionant creació i acumulació de riquesa en un país sense llibertats polítiques de cap mena i on no es respecten els drets humans. Es tracta de l’èxit econòmic de l’estat totalitari que suposa un desafiament en tota regla als nostre model de capitalisme liberal.

Es en el campo de las ideas donde el modelo político-económico chino, sin importar sus consecuencias sobre el medio ambiente, está logrando victorias y luciendo como una alternativa atractiva al capitalismo democrático liberal.

Amb el que acaba el model xinès és amb la idea de que el desenvolupament econòmic i el naixement d’una burgesia emprenedora acabaran portant una democràcia liberal. I no només això, sinó que l’emergent classe mitjana, amb importants ingressos i fruint d’un creixent benestar material no té perquè qüestionar aquest sistema sempre i quan segueixi funcionant correctament.  

Si hay algo que la creciente riqueza de China ha enterrado, es la reconfortante idea de que el capitalismo y el desarrollo de una burguesía próspera conducirán inevitablemente a la democracia liberal. Por el contrario, es precisamente la clase media, comprada con promesas de un bienestar material cada vez mayor, la que espera conservar el orden político actual.

Per qui escriu aquest blog la llibertat és un valor fonamental, principal i que dista molt d’haver-se assolit com a objectiu en la seva globalitat, malgrat això, veient el nostre entorn social em pregunto, si no haguéssim conegut la democràcia però tinguéssim uns indiscutibles nivells de benestar material i en tendència clarament creixent, quina quantitat de gent es qüestionaria el sistema? 

Així com avui Occident predica les bondats del capitalisme liberal en els països en vies de desenvolupament, no seria d’estranyar que d’aquí a uns anys i a la vista de l’èxit del model xinès, ens vingués un alt mandarari de Beijing a explicar-nos que el camí cap a l’èxit econòmic i cap a la satisfacció material no passa per la llibertat sinó pel creixement dirigit en un estat totalitari. Més d’un s’hi abraçaria corrents. 

L’enemic més afable

És curios l’interès que hi posa el PP en fer bons els seus adversaris, interns i externs. El PSC guanyarà a Catalunya perquè el PP és incapaç de mostrar no ja una cara amable o centrada sinó com a mínim no agressiva. El PSC és el mal menor, voteu PSC escara que sigui amb el nas tapat i sinó mireu qui ve, Rajoys, Acebeses, Zaplanes, Aguirres i Pizarros! I Gallardón? El noi que va entrar a AP de la mà de Manuel Fraga s’ha vist ignorat i apartat per part de la cúpula del seu partit. I aquí com el veiem? Doncs com la cara amable, centrada, liberal, respectuosa i democràtica del PP. Sembla un nou heroi caigut en desgràcia de qui fins i tot en plorem tragèdia! I és que la capacitat del PP per convertir adversaris i enemics en càndides figures d’afable somriure és incommensurable.

Una fragància socialdemòcrata?

Fa dies que hi penso però encara no entenc com una olor pot transmetre els valors de la justícia social, la igualtat, el progrés o el benestar col·lectiu. Potser és cert que tot plegat és una “bajanada simpàtica”, però tinc la impressió que algú em vol prendre el pèl. Us imagineu què hauria passat si el Felip Puig hagués presentat un perfum imbuït de valors liberals o el Joan Ridao una colònia extreta d’essències republicanes?

Un laberint de paraules buides

Quan l’efecte dulcificador del políticament correcte converteix el nacionalisme en catalanisme, esborrem matisos i ja som tots el mateix. Però en el gregarisme unificador sempre hi apareix el que amb una veu dissonant i amb un cert accent basc pretén marcar diferències respecte la massa i es proclama sobiranista.  Tot aquell que era nacionalista troba en el mot catalanisme un aire romàntic i entendridor però alhora dèbil i lleuger. Aquest catalanisme esdevé sobiranista i en multitudinàries manifestacions s’expressa obertament independentista. Sobirania, que té més potència que catalanisme però menys agressivitat que nacionalisme, és més suau que independentisme i passa el plàcet pertinent. El sobiranisme doncs s’imposa  fins al punt que potencials ministres proclamen que tant els meus socis com jo en som. I amb la mateixa declaració ja es devalua la paraula, perquè el problema no és de significat sinó de voluntat. Només escaparem del laberint de les paraules buides si sabem el que volem.

Retorn al passat

Les esglésies estan buides i ara com mai la fe catòlica s’ha convertit en un fet individual, en una interpretació particular del creient, en una pròpia filosofia de vida i en una manera personal d’entendre la relació amb un mateix i d’un mateix amb Déu. Els intermediaris sobren, potser perquè són incapaços d’entendre com han arribat a canviar les societats actuals i quines són les necessitats espirituals dels individus que les formen. I mentre els catòlics transformen el seu catolicisme, mentre les xifres d’agnòstics i ateus engreixen les estadístiques, i mentre altres moviments cristians van ocupant l’espai abandonat incomprensiblement per l’Església Catòlica, aquesta, qui sap si moguda per un anhel de retorn a les arrels fonamentals immutables o a l’espera d’un miracle diví que retorni descreguts i blasfems a l’única i vertadera fe, viatja al passat i se’ns allunya encara una mica més.

Cal votar a les properes eleccions espanyoles?

Tan sols voldria citar una frase que m’ha semblat genial del blog del Dessmond.

Per cadascun dels diputats que perdi ERC o CiU, no apareixerà pas un escó buit a les Corts. Al contrari, serà ocupat per un diputat espanyolíssim. Al servei fidel d’Espanya i a saber l’estimació que pugui tenir per a Catalunya.

I tant que cal votar!

Per què el PSOE tornarà a guanyar a Catalunya

S’acaba una legislatura espanyola que cal dir que ha estat trepidant fins a l’extenuació, gairebé sempre estrident, però de cara al que ha suposat per Catalunya diria que ha acabat sent d’allò més decebedora. Començant per l’aprovació d’un nou Estatut que després de passar pels ribots madrilenys adients va quedar primet, primet i esllanguit, passant per totes les promeses incomplertes (publicació de balances fiscals, papers de Salamanca (tots), català a Europa, arribades del TGV, desenvolupament generós de l’Estatut, traspàs de rodalies) i acabant per les fallades energètiques a Barcelona, el col·lapse de l’aeroport del Prat, els esvorancs del TGV o el caos de rodalies. Si un estranger arribés a la Catalunya d’aquests darrers quatre anys i li diguessin que el 9 de març hi ha eleccions generals, tindria clar que si l’electorat havia de castigar algú aquest algú seria el PSOE. Doncs no, el PSOE tornarà a guanyar.

Hi dos elements clau que cal tenir en compte: per una banda tenim que en unes eleccions generals l’eix nacional (Catalunya-Espanya) pesa molt menys que en unes autonòmiques, mentre que l’eix dreta-esquerra creix en importància, i per altra banda observem que el PP és un partit vist amb aprensió, per no dir por, i percebut com a perillós per la major part de la massa electoral catalana. Partint d’aquí veiem que el votant tradicional del PSOE visualitza CiU com la dreta, més o menys moderada o civilitzada però dreta al capdavall. A més a més en moltes ocasions el seu univers mental se situa fora del que representa el catalanisme de la federació nacionalista. Aquesta no és percebuda com a pròpia des d’un punt de vista nacional, com ni el PSOE ni el PP són percebuts com a partits propis en l’imaginari dels votants nacionalistes, i per tant CiU, la dreta nacionalista, no només queda invalidada per exercir un vot de càstig al PSOE, sinó que fins i tot votants seus d’eleccions autonòmiques s’acaben passant al partit socialista per por al papu-PP¹. Pel que fa a ERC, si bé dintre de l’eix dreta-esquerra es podria acostar al PSOE i restar-li vots, la seva aposta nacional l’incardina també en els partits no propis del votant socialista, i com a CiU, la por al papu-PP fa que fins i tot votants seus acabin votant PSOE. ICV seria una opció, però votar Iniciativa al final no es diferencia gaire de votar PSOE. Es tracta d’un vot d’esquerres una mica més arrauxat, de protesta o de consciència, però posats a votar útil per evitar un triomf, altra vegada del papu-PP, ni l’arrauxament, ni la protesta, ni la consciència compten, i es vota, com no podria ser d’altra manera, PSOE. I finalment queda el papu-PP, que com hem dit és això, el papu.

L’única alternativa que té el votant socialista de castigar el seu partit és l’abstenció, però altra vegada, com que cada dia se li canta la cançoneta de que ve el papu, que ve el papu, que ve el papu-PP, majoritàriament no s’abstindrà.

Per tant, no compten ni promeses complertes ni promeses incomplertes. És més, penso que a Catalunya no pesarà ni la política antiterrorista, per bé o per mal, ni la crisi econòmica que ve (sí senyors, ve). Tot es limitarà al simple joc estratègic d’incardinar l’elector i fer-lo captiu, i d’aquí les afirmacions buides de la Carme Chacón sobre una Catalunya optimista versus una Catalunya emprenyada, les amenaces permanents a que ve el papu-PP, les apel·lacions recurrents a no votar CiU perquè és el mateix que votar el papu-PP o les demandes d’agrupar el vot d’esquerres per aturar el papu-PP .

Que m’equivoco i sóc un simplista? Tant de bo. Que el PSOE guanyarà a Catalunya perquè Zapatero és un crack i el PSOE ho ha fet de conya? Tant de bo que fos per això. Però ho dubto.

^{1 Papu: Ésser fantàstic amb què es fa por a les criatures. (DIEC)}

De lleons i de xais

Acabo de sortir de veure la pel·lícula Lions for Lambs (Leones por Corderos en versió espanyola) i he de dir que en un primer moment m’ha semblat una crítica necessària i compartida a un sistema polític que només viu per reproduir-se ell mateix. Es tracta d’un sistema a la cúpula del qual hi ha una classe política que només pren decisions en base a enquestes i a possibilitats de reelecció, que té a la seva base un sistema mediàtic obligat a reproduir la propaganda oficial perquè viu d’això, i que gaudeix de la inacció d’un conjunt social indiferent i desmotivat.

Tanmateix, a mesura que hi he anat pensant m’he anat sentint revoltat, contra la pel·lícula i contra el seu missatge. Què em volien dir? Que la classe política viu fora d’òrbita? Que els seus interessos no són els nostres si és que no es tracta d’un pagament a canvi de vots? Que la premsa no és independent? Que premsa i política es retroalimenten en un sistema tancat que cada vegada importa menys a ningú? Que els individus que formen aquesta societat estan massa ocupats veient el darrer escàndol de Britney Spears per pensar en que hi ha vida més enllà de la punta del seu nas? Però que no ho sabem ja tot això? Llavors, què ens vénen a explicar?

La conclusió és que si bé Lions for Lambs s’està venent com una crítica descarnada a l’administració Bush i als seus monumentals errors, no deixa de ser res més que un grapat d’obvietats malconjuntades incapaces ni tan sols de remoure cap consciència mitjanament desperta. Sort que Robert Redford no és l’alternativa a la Presidència nord-americana.