El debat

Un debat que ha demostrat el contrari de tot allò que volia representar, la pluralitat d’idees, de formes i la diversitat democràtica. Només dos candidats, Zapatero i Rajoy, PSOE i PP, res més. I no és així com es debat de present i de futur, primer perquè la democràcia espanyola no és un sistema presidencialista i segon perquè molt probablement els dos partits necessitaran la participació d’altres formacions per poder constituir un govern.

Dit això i si ens hem de cenyir al que hem vist aquesta nit diria que Zapatero ha estat clar i convincent davant d’un Rajoy massa artificial i que venia fins i tot massa preparat. Zapatero parlava i Rajoy llegia, Zapatero es referia al seu interlocutor en segona persona i Rajoy en tercera, Zapatero mirava la càmara amb naturalitat i Rajoy amb inseguretat. En les idees també ha vençut Zapatero. Rajoy ha tingut alguns punts forts, educació i vivenda, però ni en economia ha estat capaç de vèncer l’adversari. L’economia està en plena desacceleració, la productivitat en mínims, els preus a l’alça, la balança per compte corrent en el dèficit més important de l’OCDE i en els mitjans internacionals no es para de parlar dels problemes que poden tenir els bancs espanyols si segueix la crisi financera actual. Rajoy no només no ha sabut aprofitar res de tot això sinó que com un principiant s’ha vist arrossegat pels milers de dades estadístiques, que barrejant moments, períodes i percentatges ha presentat Zapatero.

La resta ha estat més del de sempre. Per Rajoy tot és un desastre, tant que el missatge buit de Zapatero de l’Espanya optimista qualla per si sol. I si concretem, el govern s’ha venut a ETA i Espanya es desmembra, i esclar quan la mentida és tan grossa a Zapatero només li cal posar cara de bon noi i dir que Aznar va dir allò del ‘Movimiento de Liberación Nacional Vasco’ o que Catalunya avui està més unida a Espanya per l’AVE i tot arreglat.

Zapatero és un president i Rajoy un aprenent, llàstima que entremig hi estem nosaltres, mirant-nos-ho tot des d’una barrera que fa temps que hauríem d’haver saltat. Com deia avui el President Pujol cal que hi hagi una “reacció pròpia” perquè sinó el missatge que rebran PSOE i PP és que és igual incomplir promeses i maltractar-nos. Entendran que als catalans se’ls pot mentir i atacar tranquil·lament perquè mai hi ha càstig i sense càstig no som més que un sac de vots.

Immigració i Renda per Càpita

Un article a la secció “Dinero” de la Vanguardia es fa ressò d’un informe de la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (Fedea) en el que detalla les relacions entre la immigració i l’evolució de la renda per càpita a l’Estat Espanyol. La conclusió és que si bé la immigració explica bona part del creixement econòmic dels darrers anys, no està tan clar que hagi fet augmentar la renda per càpita de l’Estat, és a dir, s’ha crescut a nivell agregat però no s’ha notat a nivell individual. Això és així perquè en moltes comunitats, sobretot a Catalunya, Madrid i Aragó, tant per l’activitat desenvolupada pels nouvinguts com pel seu nivell de formació, la productivitat ha caigut de forma considerable i això ha suposat una disminució de la renda per càpita dels treballadors locals.

No és un secret que els grans damnificats de la immigració són els treballadors menys qualificats i amb salaris més baixos, carn de canó per demagogs d’extrema dreta com ja passa a molts països del nostre entorn. Per evitar caure en els errors dels nostres veïns no estaria de més que els nostres polítics prenguessin consciència del problema i comencessin a arremangar-se, perquè tan dolenta és la demagògia d’un costat com el bonisme o l’infantilisme de l’altre.

L’AVE arriba a la província

Benvolgut Buana, 

Un escrivim per fer-vos avinent la joia de la nostra tribu pel vostre gran i preuat obsequi. Com vàreu prometre heu fet que l’AVE arribi a Barcelona i això us honora. Gràcies a la vostra magnanimitat aquest nou mitjà de transport no només ens acostarà a Madrid, per fi, sinó que ens portarà riquesa i benestar. Com era d’esperar aportarà una alenada d’aire fresc en les nostres rònegues i endogàmiques costums, ens suposarà un obertura de mires al món i ens farà més atents i tolerants. Per fi, acabarem amb els vells atavismes tribals que tan de mal encara fan a molts membres de la nostra tribu i la nostra capacitat de relacionar-nos amb el món millorarà com mai.

Sabem que l’AVE ha suposat una gran inversió i que s’hi han destinat molts diners. La vostra generositat i l’interès que heu mostrat per la nostra província us honora. Vós no sou com el Buana d’abans, que com sempre ens recorda la vostra fidel serventa era dolent i impur. Molt dolent i molt impur.

Havíem pensat de sacrificar un animal en agraïment a les vostres reiterades atencions però sabem que a la gent de la metròpoli no els agraden aquestes tradicions tan primàries, així que us lliurarem allò que de millor té la nostra terra que són els nostres vots. El dia de les eleccions votarem pel Buana amb joia, alegria i fe cega, perquè si el dia 20 de febrer és el dia de l’AVE, el dia 9 de març serà el dia del Buana! 

Afectuosament, 

La vostra província amb devoció.

De Felipe a Ronaldinho, un dissabte complet

El PSC potser guanyarà les eleccions a Catalunya però deu tenir algun problema greu quan necessita treure a passejar Felipe Gonzàlez tan sovint. Segur que és popularíssim,  especialment entre bona part de la base militant socialista, però en ell no s’hi visualitza precisament un missatge de futur. I per cert, quin és el missatge? Ah sí, altra vegada, que ve el llop, quina por, quina por, que no guanyi el PP.   

I Mas insisteix, no n’aprendrà mai? 

Els catalans faríem bé d’emmirallar-nos més en processos com el quebequès, l’escocès o el flamenc que no pas en el el montenegrí o el kosovar. Ara bé, quan el govern de l’estat insisteix tant a dir que Kosovo no té res a veure amb Catalunya o Euskadi potser vol dir que alguna semblança hi ha.  

Hi entenc ben poc de futbol, però encara comprenc menys que els comentaristes de TV3 repeteixin fins al cansament que Ronaldinho ha marcat la diferència per transformar un penal. Més encara, em diuen que és un especialista en aquestes jugades. I penso, la diferència no l’hauria marcat justament si no l’hagués transformat el penal? I és que només faltaria! Que no corri, que no es mogui, que estigui desmotivat, que no s’entreni, no ho puc entendre, però que a més a més em diguin que marca la diferència perquè és un especialista xutant penals, vaja.

Mas s’equivoca per enèssima vegada

L’ambició és legítima però crec que és un error portar-la fins a l’extrem de trencar amb els propis principis. O bé ets Artur Mas o be ets Grouxo Marx, però les dues coses a la vegada no tan sols són impossibles sinó irrisòries. No es pot ser nacionalista i primar les decisions de Madrid sobre el Govern de Catalunya, no es pot defensar el sobiranisme i anar a Madrid a demanar un canvi al govern de la Generalitat, no es pot acusar el PSC de sucursalista i adoptar posicions inconseqüents amb tot un ideari catalanista, perquè els principis són els principis, per anar cap a un horitzó, per seguir amb peu ferm un camí i una lluita i per donar exemple, sobretot per donar exemple. Però quan ets capaç d’admetre que “aquests són els meus principis i si no li agraden en tinc d’altres” passes de ser un personatge respectable amb possibilitats d’expressar un lideratge a ser un simple element més de caricaturització mediàtica. No pots de cap manera voler liderar un país si ja fa temps que has deixat de ser un líder.

Votar en blanc

I no oblidem una cosa: a partir de les nou del vespre de la nit de les eleccions, el vot de càstig i els resultats es compten en escons i només en escons. Fins a les nou del vespre es parla de l’abstenció, per fer bullir l’olla, però a partir d’aquell moment només es parla dels resultats obtinguts. De l’abstenció i dels vots en blanc ja ningú no se’n recorda.

Vicenç Villatoro. Diari Avui 11-02-2008. Per un vot de càstig.

De què té por el PSC?

El PSC assumeix que pot perdre pes al govern de Zapatero. Ho publica el Periódico i ho atribueix a una política de revenja per part del PSOE. Aquest passarà factura al PSC a l’hora de formar un nou govern a causa de la sobirania que el socialisme català expressa reiteradament vers el socialisme espanyol: decisió de Montilla de pactar amb ERC contra el desig de Zapatero fer-ho amb CiU, defensa i aplicació de l’Estatut, batalla per un nou finançament, etc. 

Hi ha però una cosa que no acaba d’encaixar en tot plegat i és que si el PSC expressa d’aquesta manera la seva sobirania, el que està fent és prioritzar els interessos de país per sobre dels interessos de Zapatero, i aleshores la pregunta que sorgeix és la següent, què hi fan els vint-i-un diputats de Madrid? O dit d’una altra manera, si la prioritat dels interessos és la descrita, el PSC, amb vint-i-un escons al Congrés dels Diputats, que sumen més que els de CiU i ERC junts, que representen el 12.80% dels diputats del grup socialista, que podrien influir en la constitució de majories o en les condicions per escollir el President espanyol, es preocupa pel pes que pot tenir en el proper govern de Zapatero? Si aquest PSC prioritzés sempre i a tot arreu els interessos que diu defensar podria tenir el pes que desitgés i més. Sense els diputats del PSC el PSOE no és res. El PSC està en disposició d’influir, de governar els ministeris més importants i de fer una política que afavoreixi d’una vegada per totes el desenvolupament d’aquesta Espanya plural que tan predica i que ningú Ebre enllà es creu. Només cal que se n’adoni del que pot arribar a fer i només cal que vulgui fer-ho, però amb aquest complex d’inferioritat tan acusat que mostra no només perdrà pes en el futur govern espanyol sinó que no podrà influir en res, i com en legislatures passades serà de nou ignorat i els seus diputats tractats com a simples robots premedors de botons a les ordres indiscutibles d’una unitat central. Si, no, abstenció.

Més immigració

Sí, és cert que la temàtica de la immigració cal que sigui abordada sense més dilació i especialment en el que fa referència als seus aspectes més espinosos. Un d’ells és el del respecte als valors i costums propis de la comunitat receptora. Cal que això sigui debatut en campanya electoral i fora d’ella, però m’entristeix veure com cada vegada els eslógans polítics són més simples i frívols i van destinats a la mera caça ràpida del vot. 

No crec que suposi cap problema que els immigrants es comprometin d’alguna manera en l’acceptació d’uns costums i d’uns valors en les societats d’acollida, això es practica ja a diversos països europeus  i si es fa ben fet ha de conduir a una millor integració dels nouvinguts i a una major cohesió social. El problema es presenta quan aquesta política es proposa des de la sospita cap a la immigració, per no dir des d’un racisme encobert , i amb intencions merament electorals. Ara toca ser dur amb els immigrants com fins fa ben poc tocava ser-ho amb els catalans. Rajoy ens proposa un contracte que haurien de signar els nouvinguts en el que es comprometen a “complir les lleis, aprendre la llengua i respectar els costums” del país. Se m’acudeixen diverses preguntes: Primera, com es pot signar un contrate on et compromets a complir la llei? La llei es compleix o no es compleix i qui no ho fa pateix una sèrie de conseqüències, però no es pot proposar fer una llei per fer que la gent compleixi la llei. Els immigrants, pel simple fet de ser persones que viuen en un estat, ja hi estan obligats a complir la llei, o no? Segona, quins costums, i qui decideix els que estaran en aquest contracte? I tercera, de quin país parla Rajoy, o dit d’una altra manera, el que ens planteja és que els immigrants aprenguin el català? 

Penso que cal fer una política clara d’integració dels immigrants en la que aquests acabin coneixent i respectant  no només els costums sinó els valors sobre els que s’assenta la nostra convivència, i cal que entenguin que ni per motius religiosos ni per determinades convencions es pot atemptar contra els valors bàsics de la nostra societat, bàsicament la llibertat i la igualtat dels individus. Crec que cal ser clar en la defensa de les normes socials que garanteixen aquesta llibertat i aquesta igualtat i cal aprofitar l’escola per ensenyar aquests valors, per cert no només als immigrants, per anar bastint una societat més  respectuosa i cohesionada. Finalment, penso que la creació de riquesa és la millor arma d’integració i per tant cal que no només els immigrants, sinó tot el conjunt social pugui treballar, progressar econòmicament i guanyar diners, però aquí ja entraríem en qüestions de política i ideologia econòmica que ens portarien a un altre debat.  

Tot això és important, però treure’s de la màniga contractes per complir costums o lleis per complir la llei a un mes de les eleccions em sona a ui que em falten tres mil vots pel cinquè diputat i em començo a posar nerviós. 

Banalitat

El títol de la notícia era ‘El astronauta Hans Schlegel cree en la vida extraterrestre’. L’article, que va romandre algunes hores a la portada la La Vanguardia Digital del dissabte, es feia ressò d’unes declaracions de l’astronauta alemany en un diari del seu país. Llegint el titular i la informació subsegüent sembla que queda clar que o bé les declaracions prometien ben poc, o bé calia omplir paper com fos. 

Aquesta notícia m’ha recordat la quantitat d’informacions basades en simples declaracions, habitualment de polítics, que poblen a bastament portades i articles dels principals diaris: Montilla demana, Mas denuncia, Carod diu. Però mai n’havia vist cap de tan trivial.  

Entenc que hi hagi mitjans que s’hagin de guanyar la vida publicant banalitats de l’estil de ‘Chacón va a TV3 amb una xuleta escrita a la mà’, per cert notícia que té 15,000 lectures i 58 comentaris! però pensava que el nivell general era una miqueta més elevat. Pel que es veu anem curts d’idees o d’informacions, i això fa que el bon astronauta sigui premiat amb una notícia de portada a la Vanguardia. Ell creu que hi ha vida extraterrestre i això evidentment canviarà el curs de la història de la humanitat.

Perquè sense passat no hi ha futur

En moments com els actuals és difícil visualitzar un futur clar per aquest país, però venim d’on venim i això cal recordar-ho sempre.

En commemoració del vuit-cents aniversari del naixement del rei Jaume I el Conqueridor.

E quan haguem estat en Terragona anam nosen en Montblanch, et a Leyda, e en Arago, e si neguns homens del mon podien be acuylir lur senyor ab prosessons, e ab alegria, e ab gran plaer, per tot loch on passauem, els ho fayen a nos, e grayen a Deu tot lo be que Deus nos hauia feyt.

Llibre dels feits del rei en Jacme.