Resultats II: CiU o la celebració de les derrotes

CiU és l´únic partit que s’ha salvat del tsunami bipartidista, ha guanyat un escó respecte les darreres eleccions generals (a hores d’ara el setè per Barcelona no acaba d’estar del tot clar) i ha recuperat la seva capacitat d’influència a Madrid. Quan CiU compara el seu resultat amb el de la resta de formacions fora de POSE i PP sembla que el resultat hagi estat prou bo, quan veu la clatallada d’ERC el resultat sembla una gran gesta i quan s’adona que ha superat gairebé totes les enquestes la sensació és de victòria. Tanmateix, seria bo que CiU no es deixés enganyar i s’adonés del que volen dir aquests resultats.

La federació nacionalista perd més de 50,000 vots respecte les darreres elecions generals, obté el segon pitjor resultat des de l’any 1982 i es queda en el seu sòl electoral. CiU ha estat incapaç de recollir el descontentament dels votants d’ERC, té problemes amb el vot jove, l’electorat es troba desorientat i el que és pitjor, la base social del nacionalisme es troba desmotivada i sense referents clars. Aquesta CiU no tornarà a la Generalitat i menys encara si la seva única estratègia passa per esperar una implosió del tripartit

Al meu entendre CiU té dos problemes bàsics, un primer d’horitzó i conseqüentment d’estratègia i un segon de credibilitat i per tant de lideratge.

La CiU de Pujol es movia en l’ambigüitat permanent, Catalunya és Lituània però Espanya no és la URSS, i això, que li va donar forts rendiments electorals i una important capacitat d’influència, s’ho podia permetre pel seu carisma i pel seu hiperlideratge. La Catalunya d’avui ha canviat molt, ningú s’assembla ni s’assemblarà per molt de temps al President Pujol, el nacionalisme es mostra escampat en més sigles, l’Espanya d’avui ja no és un país a modernitzar i a regenerar amb la influència catalana i fenòmens com el de la globalització o el de la immigració canvien el panorama de forma evident. Cap a on ha d’anar doncs Catalunya? Quin tipus d’estructura política en garanteix la seva pervivència i sobretot què cal fer per garantir la competitivitat del país en un món on la competència ve no només d’Espanya sinó del món sencer. Només definir els horitzons permetrà trobar una estratègia que ara sembla erràtica o inexistent.

Pel que fa a la credibilitat i capacitat dels líders, Artur Mas serà per sempre més i per bona part del nacionalisme català el dirigent de CiU que va accedir a retallar l’Estatut, i l’estigma de que ho va fer només pensant en el benefici propi el durà a sobre, sigui veritat o no, permanentment. Per altra banda i de forma paradoxal Duran encarna avui de la forma més clara l’antic roquisme,  és a dir l’intent d’implicar-se a fons en la governabilitat de l’Estat i poder obtenir alguna cosa a canvi. El problema és que avui per avui les necessitats de Catalunya van molt més enllà d’entrar en un govern a Madrid i després del fiasco de l’Estatut una col.laboració permanent només hauria de venir d’un compromis clar del govern espanyol de torn per respectar el caràcter nacional de Catalunya i desenvolupar l’Estat en aquest sentit. La conclusió és que Mas no és creïble com a líder capaç d’aglutinar un moviment prou ampli dins del nacionalisme i Duran, com diu en Sala Martin, és un politic del segle passat.

Els resultats electorals no han estat bons, podrien haver estat pitjors és cert, i el que cal és evitar aquest espectacle tan nostrat de celebrar sempre les derrotes pròpies. Els 11 diputats permeten una autocrítica reflexionada, una renovació ordenada i uns canvis pactats. Aquests 11 diputats no són pas una victòria sinó que representen tan sols una pròrroga que CiU hauria de saber aprofitar.