Catalunya, un país en decadència?

Cap on va Catalunya? Cap a la mediocritat i la paralització si no aturem aquesta espiral. I per aturar-la, només cal que assumim el nostre compromís individual, que no ha de ser amb ningú més que amb la societat, amb la suma dels interessos dels qui viuen amb nosaltres i que actuen, no només en funció dels seus objectius particulars, sinó amb un sentit de responsabilitat col·lectiva.

Mònica Terribas. Avui 27.05.2008.

He llegit aquest article a l’Avui d’avui i m’ha fet pensar en la perplexitat que em genera la immensa capacitat que tenim a Catalunya per autolesionar-nos i autodestruir-nos. N’entenc ben poc de futbol i menys encara de cuina, però dos exemples clars del que ens està passant els podem trobar en aquests dos mons: per un costat resulta que un senyor que es diu Giralt ha aconseguit reunir el nombre de signatures necessàries per promoure una moció de censura contra Laporta, un president del Barça que malgrat errors i excentricitats ha guanyat dues lligues i una copa de campions en quatre temporades; per altra banda, em deixa encara més atònit la batalla desfermada per Santi Santamaria contra Ferran Adrià, de la que han participat altres chefs locals i que no ha aconseguit res més que desprestigiar i desacreditar la gastronomia catalana. I com aquests se’m podrien acudir altres exemples, sense anar més lluny no cal ser un expert en política per veure com els nostres polítics són incapaços d’acordar uns mínims nacionals en temes com el finançament, la immigració o la política d’aigua.

Tinc la impressió que ens passem tot el dia parlant de Madrid i culpant Espanya de tots els nostres mals i no som capaços d’adonar-nos de les nostres pròpies mancances. Amb gran gesticulació ens enfilem cap a vicioses espirals autodestructives que estan a la base de la crisi que pateix el país i que ja no sé si és de creixement, de capacitats, d’identitat, de lideratge o de tot alhora. I és que si no ens espavilem i comencem a reaccionar no serà ningú altre sinó nosaltres mateixos els que a través d’una lenta i còmoda decadència menarem el país cap a la mediocritat més persistent i la paràlisi més absoluta.

Rajoy ja és bo

La baixa autoestima que tenim els catalans es podria mesurar amb la nostra capacitat per fer bons personatges que s’han caracteritzat insistentment per mentir-nos, enganyar-nos o directament atacar-nos, especialment quan aquests es veuen contraposats amb un nou individu o grup que brandeix ostentosament un caràcter reaccionari de major envergadura . Zapatero era més bo com més agressiu era el PP primer d’Aznar i després de Rajoy. Era igual que fos el principal responsable de la retallada de l’Estatut, que mentís amb l’arribada de l’AVE o amb els càlcul dels diners per infrastructures, al costat hi tenia la dreta més reaccionària i cavernícola i això el convertia en un bon noi.

¡Traidores! ¡Rajoy dimisión! o ¡Vete con Zapatero! eren crits que emetia ahir aquesta dreta cavernària davant de la seu central del PP. Rajoy fa dies que es veu assetjat per la dreta espanyola més negra i això ja el fa bo. És igual que hagi estat l’hereu d’un PP extrem o el primer responsable d’un partit que ha proferit les pitjors agressions dialèctiques contra els catalans des del franquisme. Ara ja és bo. I això ens hauria de fer reflexionar molt sobre la volubilitat de les nostres percepcions i sobre la nostra capacitat per autorespectar-nos.

El desprestigi d’un tribunal

Per si no estés prou desprestigiat el Tribunal Constitucional ara resulta que la mor d’un jutge pot alterar interpretacions, decisions i sentències. La llei no val, només val la seva interpretació, i resulta que el bloc conservador sempre interpreta d’una manera i el bloc progessista sempre interpreta d’una altra. Es recusa un jutge i canvia la possible interpretació, se’n mor un altre i canvien els equilibris. Això sí que són garanties democràtiques! Visca la divisió de poders! Estem a l’Espanya europea i al segle XXI com fa cent anys amb el Conde de Romanones, “hagan ustedes las leyes y déjenme a mi los reglamentos”. Viure per veure.

CDC i la refundació del catalanisme

M’he empassat tot l’esborrany sobre la refundació del catalanisme que es discutirà en el 15è Congrés de CDC. Deixant de banda el moll de l’os, el dret a decidir, al que m’hi referiré en un proper article, trobo que hi ha fragments molt interessants com els d’immigració, integració, estat del benestar, política mediterrània, europea, Catalunya global o medi ambient. Representen una aportació a un debat d’idees que per por, per incomoditat o per desídia ha quedat aturat o fins i tot embarrancat en un fangar de prejudicis i de demagògia. Llegint el text, CDC es vol situar en un espai social-liberal que pretén abraçar tot el que va des d’un centre-dreta moderat fins a l’esquerra no radical. S’ha parlat molt de si aquest manifest era una OPA a ERC, però llegint-lo detingudament, en els seus aspectes socials sembla més un intent de desbordar el PSC que una altra cosa. I crec que si el que diu s’ho creu i quan sigui possible ho implementa, es presenta per CDC una gran oportunitat.

El PSC ha passat de ser el partit de les elits intel•lectuals barcelonines, del progrés social i del canvi, a ser un partit conservador, sense idees noves, sense ideologia i sense ambició. És cert que guanya eleccions, però més enllà de ser una màquina de recollir vots no genera precisament il•lusió. Es vota el PSC a la contra, perquè és un mal menor en les eleccions generals, o perquè és el partit natural de molta gent que no s’acaba de sentir identificada amb el caràcter nacional del país. Un partit amb una base ideològica tant feble és un partit increïblement dèbil.

El document de CDC parla diversos cops de la capacitat de convèncer i de la capacitat de seduir. Parla de fer de Catalunya un projecte atractiu per molta gent que no s’hi acaba de sentir identificada i parla de crear il•lusió. Caldria que el partit trobés la forma d’implementar aquest missatge renovador, però també és veritat que per fer tot això cal molt més que un document ideològic. Per exemple, cal deixar clares les prioritats, perquè molts estem farts de veure que cada vegada que cal un pacte o un acord CiU s’oblida de tot el bagatge ideològic i passa a la defensa dels interessos més espuris. Per altra banda, cal veure com queden determinats líders polítics que han perdut molta credibilitat en els debats recents, especialment amb el de l’Estatut. I sobretot, cal saber què en pensa de tot plegat UDC o certes patums de CDC que es dediquen a llençar missatges incendiaris cada vegada que suposadament s’ataca la puresa de la nació.

Ve una època de congressos especialment interessant pel que pot significar un profund debat d’idees sobre el futur d’un país desorientat i desanimat. De moment hi ha gent que s’ha posat a parlar i a debatre. Es pot estar d’acord o no amb els seus posicionaments, es pot discrepar i discutir quan faci falta, però pel país és infinitament més valuós qualsevol debat de contingut que passar-se tot el dia clavant-se punyalades.

Il•lusos, amateurs o simples principiants?

Tremolava de dalt a baix, es passava les mans per l’hàbit com si les volgués eixugar de la sang que evocava.

- El golafre ha tornat a ser pur -em va dir Guillem.
- Però és aquesta la puresa? -vaig preguntar esgarrifat.
- N’hi deu haver d’altres menes -va dir Guillem-; però, sigui de la mena que sigui, sempre em fa por.
- Què us espanta de la puresa? -vaig preguntar.
- La pressa -respongué Guillem.

El nom de la rosa. Umberto Eco.

Carretero proposa dur ERC a la majoria absoluta per proclamar la independència. Chapeau. Com li duu ja és una altra història. Entenc Carretero com l’encarnació viva de la puresa: ERC s’ha de mantenir fidelíssima a les seves arrels primigènies, només pot pactar quan això impliqui avenços nacionals i ha de mantenir sempre un perfil clarament identificat. I és clar, la puresa només es pot assolir sense la barreja i per tant, com clarament proposa Carretero, el que cal és “créixer a l’oposició”. Chapeau altra vegada, si uns són uns il•lusos, els altres són uns amateurs i els darrers uns simples principiants. Era Andreotti que deia que el govern desgasta però que l’oposició encara desgasta més? Doncs això. Els únics partits que poden créixer són els partits de govern, i governar vol dir pactar, cedir, assumir responsabilitats, prendre decisions impopulars, en moltes ocasions perdre protagonisme per tornar-lo a guanyar, de vegades marcar un perfil baix per quan sigui el moment poder-lo marcar ben alt, ajornar reivindicacions en determinats moments i imposar-les en d’altres i treballar, treballar i sobretot treballar. No us preocupeu del vostre perfil si la feina que feu és feina ben feta! I em perdonareu, però quan un candidat em diu que la seva proposta és portar el partit a la majoria absoluta, home, només faltaria, però mentrestant què fem?

Montilla reivindica

Catalunya puede negociar, sí; pero ya no puede esperar más. Y, sobre todo, no puede aceptar que se le diga que “Ara no toca”.

És un discurs autonomista però és un discurs fet amb fermesa i voluntat de defensa dels interessos dels catalans. Cada vegada hi ha més gent que diu que quan el President Montilla hagi de triar entre Catalunya i el PSOE triarà Catalunya. Això només ens ho dirà el temps, mentrestant l’enfrontament amb el govern de Madrid va prenent cada vegada més i més cos, i del coratge del PSC i de la unitat dels partits catalans en depèn que batalles com les del finançament s’acabin guanyant.

La informació als mitjans

Però la informació que hauria d’arribar-nos des del periodisme austríac és el recorregut històric de Fritzl per un sistema que ha hagut de fallar en algun moment per permetre tota una vida de reclusió i abusos en una ciutat de l’anomenat Primer Món.

Es tracta d’un article de la Mònica Terribas a l’Avui d’avui en el que es planteja el paper que han de tenir els mitjans de comunicació en les notícies de successos. Penso que més enllà dels relats de les accions delictives o criminals, els mitjans s’haurien de plantejar què són i quin és el seu objectiu. Caldria que discernissin entre si el seu fi com a mitjans de comunicació és comunicar o en tan que empreses d’un sistema de lliure mercat és el de maximitzar el seu benefici. Segur que es pot estar en un entremig, però molt sovint se situen en l’extrem més crematístic. Quan el Mundo o la COPE fan anticatalanisme, no fan només anticatalanisme sinó que venen diaris i capten oyents en un sistema pervers que es retroalimenta. I és que alguns innocents ens pensem que la finalitat dels mitjans de comunicació és la d’informar, quan la realitat diu ben clarament que no és altra que la de simplement vendre notícies.

Castells

Antoni Castells, amb voluntat i fermesa, està donant una clara mostra de lideratge dintre d’un catalanisme que es troba en estat catatònic. ERC se sent còmode amb el Conseller i s’hi seguirà sentint si aquest manté la mateixa determinació que ha mostrat fins ara en la defensa del que diu l’Estatut sobre el finançament, i CiU veu amb preocupació com un líder del PSC no només li ha copiat el missatge sinó que es configura com un pol d’atracció social. És cert que Castells no és un independentista i és cert que les sigles del seu partit fan dubtar més d’un de fins a quin punt serà capaç de mantenir el que avui defensa. Malgrat tot cal seguir el personatge amb atenció, perquè depenent de com vagin les negociacions sobre el finançament i depenent de com sigui de fort l’enfrontament PSC-PSOE, Castells es pot acabar convertint en un aglutinador de corrents i sentiments polítics com el que no hem vist a Catalunya durant molts anys.