Cap on va Catalunya? Cap a la mediocritat i la paralització si no aturem aquesta espiral. I per aturar-la, només cal que assumim el nostre compromís individual, que no ha de ser amb ningú més que amb la societat, amb la suma dels interessos dels qui viuen amb nosaltres i que actuen, no només en funció dels seus objectius particulars, sinó amb un sentit de responsabilitat col·lectiva.
He llegit aquest article a l’Avui d’avui i m’ha fet pensar en la perplexitat que em genera la immensa capacitat que tenim a Catalunya per autolesionar-nos i autodestruir-nos. N’entenc ben poc de futbol i menys encara de cuina, però dos exemples clars del que ens està passant els podem trobar en aquests dos mons: per un costat resulta que un senyor que es diu Giralt ha aconseguit reunir el nombre de signatures necessàries per promoure una moció de censura contra Laporta, un president del Barça que malgrat errors i excentricitats ha guanyat dues lligues i una copa de campions en quatre temporades; per altra banda, em deixa encara més atònit la batalla desfermada per Santi Santamaria contra Ferran Adrià, de la que han participat altres chefs locals i que no ha aconseguit res més que desprestigiar i desacreditar la gastronomia catalana. I com aquests se’m podrien acudir altres exemples, sense anar més lluny no cal ser un expert en política per veure com els nostres polítics són incapaços d’acordar uns mínims nacionals en temes com el finançament, la immigració o la política d’aigua.
Tinc la impressió que ens passem tot el dia parlant de Madrid i culpant Espanya de tots els nostres mals i no som capaços d’adonar-nos de les nostres pròpies mancances. Amb gran gesticulació ens enfilem cap a vicioses espirals autodestructives que estan a la base de la crisi que pateix el país i que ja no sé si és de creixement, de capacitats, d’identitat, de lideratge o de tot alhora. I és que si no ens espavilem i comencem a reaccionar no serà ningú altre sinó nosaltres mateixos els que a través d’una lenta i còmoda decadència menarem el país cap a la mediocritat més persistent i la paràlisi més absoluta.
3 respostes fins ara
Arqueòleg Glamurós // Maig 27, 2008 a 8:56 pm
Es el que jo he dit sempre: la política catalana és d’un mediodre que espanta!
Només cal veure amb quina passió es treuen els ulls a la crisi del PP i amb quina desgana s’ataquen es candidats d’ERC, si gairebé sembla que siguin amics! Per favor!! No hi ha color!!
rA // Maig 28, 2008 a 2:54 am
No entenc molt be la part d’en Laporta i en Santamaria, pero be, estic d’acord que hi ha hagut un exces de culpar a Madrid i de mirar-se el melich…
Dit aixo, pero, hi ha gent molt ficada i amb moltes ganes (tu i jo en coneixem alguns amb blogs, no?). Pero la classe politica esta blindada, comenc,ant pels socialistes—i ERC que els hi dona suport al preu que sigui.
Papitu // Maig 28, 2008 a 10:48 pm
Hi ha quelcom cert en tot el que dius però som país petit i no hi ha lloc per tanta prima dona, i és clar això desperta recels i enveges.
El baix nivell polític són figues d’una altre paner i passa, en gran part, per una sistema regit per una partitocràcia absolutament autocentrada i autoreferent. Al poble és se’l considera quan no ruc immadur per entendre res.