Decepció i ridícul, però ells hi tornen

Obstinats en el seu error i ofuscats pels seus petits interessos corren, altra vegada, el risc de decebre’ns a tots. Cal dir-los, perquè només ho entenen així, que no només es juguen el futur del país sinó el seu propi. Ja no ens els creiem, ja fa temps que no ens els creiem, però encara són a temps de demanar-nos una darrera oportunitat i de dir-nos que val la pena que ens representin. Si ens tornen a fallar, millor serà que desapareguin i donin pas a nova gent a qui com a mínim puguem atorgar el benefici del dubte.

11 de setembre

Avui és un dia de manifestacions abrandades i de declaracions patiòtiques. Les nostres institucions i els nostres representants fan ofrenes i diuen que som el que som, que som aquí, que volem seguir sent i que volem anar més enllà. Els símbols, com la Diada, són fonamentals per qualsevol nació, per recordar el que és, on és, qui és i sobretot on vol anar. Però més enllà de l’11 de setembre el que és realment important és el 12 i el 13 i el 14 i tots els que vénen darrera, perquè si tot plegat acaba quedant-se en una mera retòrica nacionalista i a l’hora de la veritat, de la reivindicació i de la lluita per un drets, seguim ancorats en la renúncia, en l’interès partidista i en el curt termini del gestor més mediocre, no ens en sortirem. La situació del país el 12 de setembre del 1714, per no parlar de la del 2 d’abril del 1939, era molt pitjor del que és avui, i malgrat totes les desgràcies, acceptades o imposades, encara som aquí. Que hi continuem sent només depèn de nosaltres.