La crisi del 2008 o la confiança com a bé suprem

Confesso que em vaig arribar a creure tot aquell embalum de paraules sobre l’assignació eficient dels recursos i sobre l’autoregulació dels mercats. I qui ens havia de dir que avui, a principis del segle XXI, en l’era del capitalisme global, només podríem confiar en la intervenció pública i en l’actuació dels estats. Els advocats de la fi de la història encara no es deuen acabar de creure com aquesta s’ha accelerat: la Gran Bretanya seminacionalitzarà part de la banca i Bush es mostrava dijous passat disposat a fer una cosa semblant. Socialisme als Estats Units? No, de moment encara no, però després d’aquesta crisi fins i tot els esquemes ideològics als que estem acostumats hauran canviat. De moment l’urgent és actuar i actuar ràpid, perquè si tot va començar amb una hipoteca concedida a un senyor que tothom sabia que no podria tornar-ne els diners, no és cap secret que avui la crisi s’ha fet immensa i global. Els diferents governs i les institucions internacionals han estat reunits tot el cap de setmana per implementar solucions, i se’ns dubte que tard o d’hora aquestes tindran el seu efecte, però de moment el que manca, més enllà de la liquiditat és la confiança, i aquesta és la que de forma més urgent cal fer retornar.

Obama!

Vull que guanyi Obama, no em pregunteu per què. Potser perquè per una part penso que l’administració Bush ha estat la més nefasta de la història americana recent. Llavors voto per oposició desconeixent el que m’ofereix el candidat del Partit Demòcrata, però per altra banda sento Barack i em crec tota la parafernàlia de la illusió i el canvi. Sóc víctima del més vil marketing polític. Sí, ho sé, però vull que guanyi Obama, no em pregunteu per què.

Acabo de sentir Sarah Pallin que amb un somriure condescendent diu que Barack Obama té amics terroristes. Bush, McCain, Pallin i tants d’altres més propers, si no fos pel perill que representen em farien llàstima.

Barack, sé que tardaràs ben poc a decebre’ns a tots, però que el més vulguis guanya aquestes maleïdes eleccions.

Vot de confiança

Sembla que els partits catalans han arribat a un acord de mínims sobre el que cal negociar amb Madrid sobre el finançament. Ja és ben trist que per tal que s’apliqui el que diu l’Estatut s’hagi de negociar primer a Catalunya els paràmetres amb els que després es negociarà, altra vegada, amb el govern espanyol.

Sigui com sigui cal donar un vot de confiança als quatre partits que han arribat a l’acord català i al President Montilla en particular per mirar d’obtenir el millor finançament possible. Però una vegada arribat al pacte final amb l’Estat caldrà valorar-lo seriosament, i si els nostres polítics demostren que s’han equivocat caldrà dir-ho clar i jutjar-los amb severitat en les properes eleccions; si es deixen prendre el pèl, a més a més de jutjar-los amb severitat, caldrà aconseguir apartar-los per sempre més de la nostra vida política per incompetents; i si es tornen a mostrar únicament inclinats en la defensa de l’interès partidista, caldrà no només jutjar-los amb severitat i apartar-los de la nostra vista, sinó qüestionar-se molt seriosament aquest sistema nostre de representació que s’hauria demostrat definitivament erroni i fals.