La crisi del 2008 o la confiança com a bé suprem

Confesso que em vaig arribar a creure tot aquell embalum de paraules sobre l’assignació eficient dels recursos i sobre l’autoregulació dels mercats. I qui ens havia de dir que avui, a principis del segle XXI, en l’era del capitalisme global, només podríem confiar en la intervenció pública i en l’actuació dels estats. Els advocats de la fi de la història encara no es deuen acabar de creure com aquesta s’ha accelerat: la Gran Bretanya seminacionalitzarà part de la banca i Bush es mostrava dijous passat disposat a fer una cosa semblant. Socialisme als Estats Units? No, de moment encara no, però després d’aquesta crisi fins i tot els esquemes ideològics als que estem acostumats hauran canviat. De moment l’urgent és actuar i actuar ràpid, perquè si tot va començar amb una hipoteca concedida a un senyor que tothom sabia que no podria tornar-ne els diners, no és cap secret que avui la crisi s’ha fet immensa i global. Els diferents governs i les institucions internacionals han estat reunits tot el cap de setmana per implementar solucions, i se’ns dubte que tard o d’hora aquestes tindran el seu efecte, però de moment el que manca, més enllà de la liquiditat és la confiança, i aquesta és la que de forma més urgent cal fer retornar.