La Rosa de Sang

Es pot estar d’acord o no amb la línia editorial de El Periódico, però no hi ha cap dubte que és un diari català fet i pensat des de Catalunya. Amb la compra del Grupo Zeta per part de l’empresari extremeny Alfonso Gallardo tot això pot quedar en entredit. El cert és que ens trobem enmig d’un mar de mitjans que ens donen permanentment l’òptica madrilenya de la vida i per això és fonamental gaudir de mitjans propis siguin de l’orientació política que siguin. Des d’aquest punt de vista la pèrdua del diari pot acabar sent una molt mala notícia.

No acabo d’entendre perquè un empresari del sector siderúrgic vol entrar en el negoci de la comunicació a través de la premsa escrita, però encara entenc menys com és que a Catalunya no hi ha hagut ningú capaç de fer una oferta més temptadora al senyor Asensio Mosbah.

Cap on va Catalunya? Cap a la mediocritat i la paralització si no aturem aquesta espiral. I per aturar-la, només cal que assumim el nostre compromís individual, que no ha de ser amb ningú més que amb la societat, amb la suma dels interessos dels qui viuen amb nosaltres i que actuen, no només en funció dels seus objectius particulars, sinó amb un sentit de responsabilitat col·lectiva.

Mònica Terribas. Avui 27.05.2008.

He llegit aquest article a l’Avui d’avui i m’ha fet pensar en la perplexitat que em genera la immensa capacitat que tenim a Catalunya per autolesionar-nos i autodestruir-nos. N’entenc ben poc de futbol i menys encara de cuina, però dos exemples clars del que ens està passant els podem trobar en aquests dos mons: per un costat resulta que un senyor que es diu Giralt ha aconseguit reunir el nombre de signatures necessàries per promoure una moció de censura contra Laporta, un president del Barça que malgrat errors i excentricitats ha guanyat dues lligues i una copa de campions en quatre temporades; per altra banda, em deixa encara més atònit la batalla desfermada per Santi Santamaria contra Ferran Adrià, de la que han participat altres chefs locals i que no ha aconseguit res més que desprestigiar i desacreditar la gastronomia catalana. I com aquests se’m podrien acudir altres exemples, sense anar més lluny no cal ser un expert en política per veure com els nostres polítics són incapaços d’acordar uns mínims nacionals en temes com el finançament, la immigració o la política d’aigua.

Tinc la impressió que ens passem tot el dia parlant de Madrid i culpant Espanya de tots els nostres mals i no som capaços d’adonar-nos de les nostres pròpies mancances. Amb gran gesticulació ens enfilem cap a vicioses espirals autodestructives que estan a la base de la crisi que pateix el país i que ja no sé si és de creixement, de capacitats, d’identitat, de lideratge o de tot alhora. I és que si no ens espavilem i comencem a reaccionar no serà ningú altre sinó nosaltres mateixos els que a través d’una lenta i còmoda decadència menarem el país cap a la mediocritat més persistent i la paràlisi més absoluta.

El PSC potser guanyarà les eleccions a Catalunya però deu tenir algun problema greu quan necessita treure a passejar Felipe Gonzàlez tan sovint. Segur que és popularíssim,  especialment entre bona part de la base militant socialista, però en ell no s’hi visualitza precisament un missatge de futur. I per cert, quin és el missatge? Ah sí, altra vegada, que ve el llop, quina por, quina por, que no guanyi el PP.   

I Mas insisteix, no n’aprendrà mai? 

Els catalans faríem bé d’emmirallar-nos més en processos com el quebequès, l’escocès o el flamenc que no pas en el el montenegrí o el kosovar. Ara bé, quan el govern de l’estat insisteix tant a dir que Kosovo no té res a veure amb Catalunya o Euskadi potser vol dir que alguna semblança hi ha.  

Hi entenc ben poc de futbol, però encara comprenc menys que els comentaristes de TV3 repeteixin fins al cansament que Ronaldinho ha marcat la diferència per transformar un penal. Més encara, em diuen que és un especialista en aquestes jugades. I penso, la diferència no l’hauria marcat justament si no l’hagués transformat el penal? I és que només faltaria! Que no corri, que no es mogui, que estigui desmotivat, que no s’entreni, no ho puc entendre, però que a més a més em diguin que marca la diferència perquè és un especialista xutant penals, vaja.

El títol de la notícia era ‘El astronauta Hans Schlegel cree en la vida extraterrestre’. L’article, que va romandre algunes hores a la portada la La Vanguardia Digital del dissabte, es feia ressò d’unes declaracions de l’astronauta alemany en un diari del seu país. Llegint el titular i la informació subsegüent sembla que queda clar que o bé les declaracions prometien ben poc, o bé calia omplir paper com fos. 

Aquesta notícia m’ha recordat la quantitat d’informacions basades en simples declaracions, habitualment de polítics, que poblen a bastament portades i articles dels principals diaris: Montilla demana, Mas denuncia, Carod diu. Però mai n’havia vist cap de tan trivial.  

Entenc que hi hagi mitjans que s’hagin de guanyar la vida publicant banalitats de l’estil de ‘Chacón va a TV3 amb una xuleta escrita a la mà’, per cert notícia que té 15,000 lectures i 58 comentaris! però pensava que el nivell general era una miqueta més elevat. Pel que es veu anem curts d’idees o d’informacions, i això fa que el bon astronauta sigui premiat amb una notícia de portada a la Vanguardia. Ell creu que hi ha vida extraterrestre i això evidentment canviarà el curs de la història de la humanitat.

Dimecres, cap a les sis de la tarda en un mostrador d’embarcament a l’Aeroport del Prat. Bona tarda. Buenas tardes. Tinc un vol a Z. Me permite DNI o pasaporte? Si. Ventana o pasillo? Finestra, si us plau. El vuelo embarca a las diecinueve veinte por la puerta 52. Gràcies. No hi ha resposta.

Una mica més tard, al peu de les escales mecàniques que pugen cap al control de seguretat, un guarda amb rostre de faccions dures dóna unes indicacions a unes noies que pel seu anglès semblen americanes. Gou ap, den de machins en after gou in de rai. El meu torn. Tarjeta de embarque, por favor. Tingui. Pasaporte? Si. Gracias. Me’l torna. Gràcies.

Control de seguretat tres minuts més tard. Avui no hi ha gaire cua. Funcionen dos escàners. Les americanes ja han passat. M’he tret el rellotge i el cinturó, he posat el mòbil i les claus de casa a la butxaca dreta de la jaqueta de pell, les ulleres a l’esquerra. M’oblidava la cartera. Me la trec de la butxaca dreta del darrera dels texans i la diposito a la safata de plàstic blanc on ja hi ha el rellotge, el cinturó i la jaqueta de pell amb el mòbil, les claus de casa i les ulleres. Duc a la mà el darrer llibre d’Umberto Eco, A paso de cangrejo. També el diposito a la safata i l’escàner s’ho empassa tot. Passo. Pip. Ho sabia. Una guarda de seguretat que deu ser muda, de constitució forta, amb semblant seriós i posat de domini de la situació m’assenyala primer les sabates i després l’escàner. Me les trec i les deixo damunt de la cinta perquè se les empassi la màquina. Passo. No pita. Tarjeta de embarque? Li allargo la targeta. Gracias. De res. Em començo a cordar el cinturó. Por favor colóquense sus cosas en las mesitas del fondo. Agafo la safata i les sabates i descalç me’n vaig fins a unes tauletes a uns dos metres del final de la cinta que surt de l’escàner.

Uns segons més tard sóc al passadís central de la terminal A. Començo a recuperar la dignitat. M’encamino cap a la porta 52. He de creuar un altre control. No dic res, només mostro el passaport i la targeta d’embarcament. El policia se’ls mira amb posat rutinari i em mira a mi amb posat seriós, deixa perdre la mirada a l’horitzó i fa un gairebé imperceptible moviment amb la mà dreta que dedueixo que vol dir que passi. Passo.

M’assec en uns seients relativament còmodes que queden a mà dreta de la porta 52, d’esquena al bar. Llegeixo un article publicat per Eco l’octubre del 2001 a l’Espresso, Fundamentalismo, Integrismo, Racismo. Demà un boig matarà Benazir Bhutto a la sortida d’un míting polític en una ciutat propera a Islamabad.

Les anunciamos que el vuelo AB123 con destino a Z sufre un retraso de unos treinta minutos por llegada tarde desde aeropuerto de origen. M’aixeco, passejo, m’assec i llegeixo. En uns vint-i-cinc minuts l’avió ja ha arribat. Anuncien el meu vol. Faig una cua d’uns deu minuts i començo a avançar. Lliuro la targeta d’embarcament. Passaporte? L’ensenyo per quarta vegada, encara ho hauré de fer un darrer cop a l’aeroport de destí. Que tingui un bon viatge. En català. Curiós. Entro a l’avió. Buenas noches. Saludo amb un assentiment de cap. M’assento al seient 22E. No és de finestra, tampoc de passadís. En uns quinze minuts l’avió s’omple i en pocs més engega els motors. Recorrem la pista durant uns vint minuts amb algunes, poques, brevíssimes aturades. En línia recta potser ja fórem a Plaça Espanya. El comandant ens explica en castellà, anglès i alemany que avui som els setens de la cua d’enlairaments. Arribarem més tard encara. Intento relaxar-me però hi ha una noia que pels altaveus s’entesta en desitjar-nos, en castellà i en anglès, un fantàstic vol. Acaba. Tanco els ulls. Torna a començar. També en castellà i en anglès ens comunica que ens explicarà tota una sèrie de normes de vol. Procedeix.   

No per ser un tòpic deixa de ser més cert dir que les festes religioses, i el Nadal en particular, van perdent d’una forma cada vegada més accelerada el seu significat. Els nens reben regals i els grans guarneixen arbres, però el fet que es conmemori el naixement d’una de les figures cabdals de la història de la humanitat ha passat a ser un fet secundari per no dir del tot negligible. Per Nadal omplim grans magatzems, ens afartem d’àpats suculents i ens fem abundosos regals, perquè per Nadal la gent omple grans magatzems, s’afarta d’àpats suculents i es fa abundosos regals. Així de simple i així de buit.

Penso que es pot ser creient o no, però el significat del Nadal forma part del nostre bagatge cultural, de la nostra forma de veure les coses i de la nostra identitat. Cal recordar-ne el sentit, encara que només sigui en el que fa referència a uns valor culturals i històrics, perquè reduir-lo a una simple data per l’oci i el consum és renunciar a una part importantíssima del que som.

No estic parlant de religió, estic parlant de coneixement i de cultura, i si del que es tracta és de que poc a poc siguem tots una miqueta millors, la religió ens hi pot ajudar o no, però definitivament la ignorància o la indolència basades en modes tantmefotistes o buidament consumistes ens acosten més al simi que a l’ésser humà.