La Rosa de Sang

Diu Zapatero que la pitjor previsió d’atur que es pot esperar “sempre serà millor que la millor que va tenir el PP” en la seva última legislatura. O sigui, que no només juguem a fer economia ficció sinó que ens hem d’acontentar a ser no tan dolents com els més dolents.  Definitivament els nous aturats que apareixeran en els propers mesos estaran eufòrics de saber que són la confirmació d’una estadística millor que la millor de la darrera legislatura del PP. I per cert, tan poc té a oferir el PSOE que en la seva segona legislatura encara s’ha de justificar en les darreres polítiques dels populars?

Potser no ens entendrem en les qüestions emocionals, però més enllà d’un romanticisme que ens agradi o no va cada vegada més de baixa, Catalunya i el País Valencià estan unides per uns interessos econòmics poderosíssims que van des de la clara necessitat de desenvolupar l’eix mediterrani fins a l’inajornable compromís per reduir un dèficit fiscal que ofega les dues comunitats. Fa temps que es van detectant moviments en aquest sentit i el darrer ha estat la trobada dels Consellers d’Economia de les dues Generalitats, Antoni Castells i Gerardo Camps, per buscar de fer un front comú en la propera negociació del finançament. A aquest front se li podrien acabar afegint les Illes Balers que es troben en una situació similar, i sembla que això pot anar de bo perquè ja n’hi ha més d’un que es comença a posar molt nerviós.

Diu l’Enric Juliana avui a la Vanguardia que “catalanes de izquierdas y valencianos de derechas pueden ir de la mano porque, en una perspectiva de crisis económica, emergen con fuerza sus intereses comunes”. I és cert perquè davant d’una forta crisi immobiliaria i més enllà d’un sector turístic que té més competència que mai, avui la logística i el transport són elements estratègics pel creixement d’unes economies que basen el seu model productiu en un immens teixit de petites i mitjanes empreses. Si no és cap secret que l’eix que va d’Almeria a Milà és el segon eix de desenvolupament a nivell europeu, tampoc ho és que per anar cap a Europa la via més ràpida no passa precisament per Madrid.

Llegeixo que un dels grans bancs espanyols ha tret un nou informe sobre la conjuntura econòmica espanyola. Diu que el creixement d’aquest any i del vinent se situarà molt probablement per sota del 2 %, que durant l’any 2008 es crearà poquíssima ocupació i que el 2009 se’n destruirà. Fins aquí tot en línia de l’esperat i molt semblant a les dades que altres institucions com el FMI o el Banc d’Espanya han anat oferint. El curiós del cas són les mesures que l’informe ofereix per pal•liar la crisi:

• Reducció dels tipus marginals de l’IRPF sobretot en els trams més baixos de renda.
• Augment de la despesa en infrastructures i en vivenda social.
• Extensió de l’assegurança d’atur a determinats col•lectius d’aturats.
• Reducció temporal de les quotes a la Seguretat Social als treballadors amb salaris per sota d’un cert límit.

Ara resulta que els bancs s’han tornat d’esquerres. La recepta per la crisi és expandir la demanda per mitjà del foment el consum, o sigui, capitalisme d’esquerres i keynesianisme pur. Segur que a curt termini això ajudarà a passar millor la crisi, sí, i uns tipus d’interès a l’1% i fer girar la maneta de fer diners és clar, però ni farà reduir l’endeutament de l’economia més endeutada d’Europa, ni aturarà la pujada dels preus, ni farà augmentar la productivitat, ni millorarà la competitivitat, ni farà que les empreses vulguin contractar més gent, ni n’incentivarà la seva creació. I com que quan era el moment ningú va tenir el valor de prendre les mesures pertinents i ara pel que es veu encara estem marejant la perdiu, ja s’ocuparà el mercat de posar les coses al seu lloc, i aleshores, correm-hi tots.

Un article a la secció “Dinero” de la Vanguardia es fa ressò d’un informe de la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (Fedea) en el que detalla les relacions entre la immigració i l’evolució de la renda per càpita a l’Estat Espanyol. La conclusió és que si bé la immigració explica bona part del creixement econòmic dels darrers anys, no està tan clar que hagi fet augmentar la renda per càpita de l’Estat, és a dir, s’ha crescut a nivell agregat però no s’ha notat a nivell individual. Això és així perquè en moltes comunitats, sobretot a Catalunya, Madrid i Aragó, tant per l’activitat desenvolupada pels nouvinguts com pel seu nivell de formació, la productivitat ha caigut de forma considerable i això ha suposat una disminució de la renda per càpita dels treballadors locals.

No és un secret que els grans damnificats de la immigració són els treballadors menys qualificats i amb salaris més baixos, carn de canó per demagogs d’extrema dreta com ja passa a molts països del nostre entorn. Per evitar caure en els errors dels nostres veïns no estaria de més que els nostres polítics prenguessin consciència del problema i comencessin a arremangar-se, perquè tan dolenta és la demagògia d’un costat com el bonisme o l’infantilisme de l’altre.

Llegeixo en un article d’Ian Buruma a la Vanguardia d’avui una nova anàlisi sobre el desenvolupament xinès (el podeu llegir en aquest link si no esteu subscrits al diari). S’ha escrit, s’escriu i s’escriurà molt sobre la Xina contemporània, però trobo aquest article prou interessant perquè podria interpretar-se com l’avís o l’anunci del que pot ser un canvi de paradigma polític i econòmic en un futur no molt llunyà. Buruma parla de la impressionant creació i acumulació de riquesa en un país sense llibertats polítiques de cap mena i on no es respecten els drets humans. Es tracta de l’èxit econòmic de l’estat totalitari que suposa un desafiament en tota regla als nostre model de capitalisme liberal.

Es en el campo de las ideas donde el modelo político-económico chino, sin importar sus consecuencias sobre el medio ambiente, está logrando victorias y luciendo como una alternativa atractiva al capitalismo democrático liberal.

Amb el que acaba el model xinès és amb la idea de que el desenvolupament econòmic i el naixement d’una burgesia emprenedora acabaran portant una democràcia liberal. I no només això, sinó que l’emergent classe mitjana, amb importants ingressos i fruint d’un creixent benestar material no té perquè qüestionar aquest sistema sempre i quan segueixi funcionant correctament.  

Si hay algo que la creciente riqueza de China ha enterrado, es la reconfortante idea de que el capitalismo y el desarrollo de una burguesía próspera conducirán inevitablemente a la democracia liberal. Por el contrario, es precisamente la clase media, comprada con promesas de un bienestar material cada vez mayor, la que espera conservar el orden político actual.

Per qui escriu aquest blog la llibertat és un valor fonamental, principal i que dista molt d’haver-se assolit com a objectiu en la seva globalitat, malgrat això, veient el nostre entorn social em pregunto, si no haguéssim conegut la democràcia però tinguéssim uns indiscutibles nivells de benestar material i en tendència clarament creixent, quina quantitat de gent es qüestionaria el sistema? 

Així com avui Occident predica les bondats del capitalisme liberal en els països en vies de desenvolupament, no seria d’estranyar que d’aquí a uns anys i a la vista de l’èxit del model xinès, ens vingués un alt mandarari de Beijing a explicar-nos que el camí cap a l’èxit econòmic i cap a la satisfacció material no passa per la llibertat sinó pel creixement dirigit en un estat totalitari. Més d’un s’hi abraçaria corrents.