La Rosa de Sang

Si l’altre dia dèiem que CiU mostraria una suprema manca d’autoestima si votava Bono, avui diem que el PSC demostrarà un cop més el seu cinisme fent el mateix. Els socialistes ja han confirmat el seu vot i això demostra que aquella campanya trista i de baix nivell que van fer, no pretenia aturar aquells que atacaven Catalunya sinó només agrupar el vot útil d’un ramat indecís i descontent.

Parlaven dels 25 diputats que defensaran Catalunya, però aquests 25 diputats començaran la legislatura donant el seu vot a la persona que s’ha destacat pels atacs més clars al catalanisme i als interessos materials de la gent d’aquest país. El nacionalisme de Bono és el mateix que el del PP. Fins i tot el PSC l’havia criticat fermament en campanya, la mateixa campanya del si tu no hi vas ells tornen. Si? doncs ja tornen. 

Faria bé CiU de donar exemple de coherència i no votar per tant José Bono com a President del Congrés de Diputats. Algú que es mofa de tu permanentment no mereix ni un vot ni una presidència. Si CiU vol recuperar la credibilitat perduda, si vol tornar a liderar el catalanisme i si vol, en definitiva, ser entesa pel seu electoral actual i potencial ha d’entendre que cal ser coherent amb un mateix. Si ni tu ets capaç de respectar-te com vols que et respectin els altres? 

ERC ha passat en sis anys de l’èxit a l’error, de l’error a la decepció, de la decepció al fracàs i del fracàs al ridícul. Les eleccions autonòmiques del 2003 culminaven un procés de creixement i il•lusió, en el que l’eufòria de veure els objectius complerts i superats van fer afirmar Carod que en les properes eleccions s’obtindria un milió de vots. ERC, en l’estratègia de convertir-se en l’esquerra nacional va apostar pel primer tripartit, i si bé l’opció tenia lògica, una cadena d’errors, incoherències i immadureses van començar a minar la credibilitat de la formació.

No es pot negar que el PSC ha assumit certs postulats del catalanisme que abans simplement obviava, però el preu pagat per això ha estat el de lliurar a un partit, que tendeix a prioritzar els interessos del PSOE per sobre dels del país, un poder absolut i un control asfixiant de totes les institucions. ERC no ha entès la capacitat d’adaptació i assimilació de la maquinària socialista i lluny de penetrar en els seus feus electorals ha estat fagocitada en els seus propis.

Tot això podria haver-se evitat amb polítiques diferents i actuacions més ordenades que haguessin mantingut la credibilitat, l’eficàcia i sobretot la força del partit. Tanmateix, començant pel viatge a Perpinyà i acabant per les baralles i desavinences públiques, passant pel Dragon Khan, la mediocre negociació de l’Estatut, l’expulsió del govern o la nefasta negociació del segon tripartit s’han encadenat una sèrie d’errors, que a més de minar l’eficàcia dels republicans, han fet caure votants i simpatitzants en la més profunda decepció. D’aquí al fracàs electoral només hi havia un pas però el que ningú s’ esperava era que aquell fos tan contundent, de 8 a 3 diputats i la pèrdua de la representació a Tarragona i Lleida.

Amb la clatellada era evident que calia obrir un període de reflexió i de canvis profunds, però enlloc d’això els líders del partit han tornat a les disputes personalistes i a les guerres fratricides amb baralles i discrepàncies públiques i notòries. Del fracàs al ridícul. Malgrat tot, en algun moment s’adonaran que cal mirar més enllà dels seus propis melics i començar els debats i les reformes. Cal que la regeneració no es limiti a un simple canvi de noms a la cúpula; cal que el partit sigui més previsible i més disciplinat internament i això vol dir abandonar d’una vegada per totes l’assamblearisme; cal saber quins objectius es persegueixen per no caure de nou en els errors del passat; cal entendre que CiU no desapareixerà sinó que és un partit consolidat i que a tot país li convé un centre-dreta nacional fort com li convé un centre-esquerra nacional fort; cal posar algun tipus de mecanisme per evitar les disputes públiques i aquesta tendència innata a apunyalar els líders per l’esquena; cal definir quin tipus de partit es vol ser, resistencial i amb comportaments extraparlamentaris o de govern i efectiu, les dues coses alhora són impossibles; cal fer pedagogia en les bases i fora d’elles, a la plena sobirania no s’hi arribarà ni demà ni demà passat, i mentrestant cal governar i governar vol dir prendre decisions que no agraden, comprometre’s en temes que no són del gust de tothom i en moltes ocasions fer renúncies.

La sort que té ERC és que té tres anys per donar la volta al partit, de pitjors n’han passat, però si no és capaç d’abordar aquesta regeneració amb profunditat ja es pot preparar per una llarguíssima temporada a l’oposició. Els adversaris estan a l’aguait, 350.000 vots perduts són una presa molt suculenta i si ERC els vol recuperar, seguir creixent i liderar l’independentisme cal que es deixi de disputes infantils i que es posi a treballar.

CiU és l´únic partit que s’ha salvat del tsunami bipartidista, ha guanyat un escó respecte les darreres eleccions generals (a hores d’ara el setè per Barcelona no acaba d’estar del tot clar) i ha recuperat la seva capacitat d’influència a Madrid. Quan CiU compara el seu resultat amb el de la resta de formacions fora de POSE i PP sembla que el resultat hagi estat prou bo, quan veu la clatallada d’ERC el resultat sembla una gran gesta i quan s’adona que ha superat gairebé totes les enquestes la sensació és de victòria. Tanmateix, seria bo que CiU no es deixés enganyar i s’adonés del que volen dir aquests resultats.

La federació nacionalista perd més de 50,000 vots respecte les darreres elecions generals, obté el segon pitjor resultat des de l’any 1982 i es queda en el seu sòl electoral. CiU ha estat incapaç de recollir el descontentament dels votants d’ERC, té problemes amb el vot jove, l’electorat es troba desorientat i el que és pitjor, la base social del nacionalisme es troba desmotivada i sense referents clars. Aquesta CiU no tornarà a la Generalitat i menys encara si la seva única estratègia passa per esperar una implosió del tripartit

Al meu entendre CiU té dos problemes bàsics, un primer d’horitzó i conseqüentment d’estratègia i un segon de credibilitat i per tant de lideratge.

La CiU de Pujol es movia en l’ambigüitat permanent, Catalunya és Lituània però Espanya no és la URSS, i això, que li va donar forts rendiments electorals i una important capacitat d’influència, s’ho podia permetre pel seu carisma i pel seu hiperlideratge. La Catalunya d’avui ha canviat molt, ningú s’assembla ni s’assemblarà per molt de temps al President Pujol, el nacionalisme es mostra escampat en més sigles, l’Espanya d’avui ja no és un país a modernitzar i a regenerar amb la influència catalana i fenòmens com el de la globalització o el de la immigració canvien el panorama de forma evident. Cap a on ha d’anar doncs Catalunya? Quin tipus d’estructura política en garanteix la seva pervivència i sobretot què cal fer per garantir la competitivitat del país en un món on la competència ve no només d’Espanya sinó del món sencer. Només definir els horitzons permetrà trobar una estratègia que ara sembla erràtica o inexistent.

Pel que fa a la credibilitat i capacitat dels líders, Artur Mas serà per sempre més i per bona part del nacionalisme català el dirigent de CiU que va accedir a retallar l’Estatut, i l’estigma de que ho va fer només pensant en el benefici propi el durà a sobre, sigui veritat o no, permanentment. Per altra banda i de forma paradoxal Duran encarna avui de la forma més clara l’antic roquisme,  és a dir l’intent d’implicar-se a fons en la governabilitat de l’Estat i poder obtenir alguna cosa a canvi. El problema és que avui per avui les necessitats de Catalunya van molt més enllà d’entrar en un govern a Madrid i després del fiasco de l’Estatut una col.laboració permanent només hauria de venir d’un compromis clar del govern espanyol de torn per respectar el caràcter nacional de Catalunya i desenvolupar l’Estat en aquest sentit. La conclusió és que Mas no és creïble com a líder capaç d’aglutinar un moviment prou ampli dins del nacionalisme i Duran, com diu en Sala Martin, és un politic del segle passat.

Els resultats electorals no han estat bons, podrien haver estat pitjors és cert, i el que cal és evitar aquest espectacle tan nostrat de celebrar sempre les derrotes pròpies. Els 11 diputats permeten una autocrítica reflexionada, una renovació ordenada i uns canvis pactats. Aquests 11 diputats no són pas una victòria sinó que representen tan sols una pròrroga que CiU hauria de saber aprofitar.

Un relat simple, clar i concís i una estratègia perfecta. Si tu no hi vas ells tornen. Que ve el PP i per evitar-ho només hi ha un nom, Zapatero. Això dit i repetit per una munió de mitjans afins i amb el control de totes les institucions del país.

El PSC és un partit que té frontera amb tots el altres. Es troba al bell mig de la política catalana i això és centralitat. El PSC és federalista i constitucionalista, catalanista i unionista, catalanoparlant i castellanoparlant, noucentista i juanista (de Juani), socialdemòcrata i social-liberal, intel.lectual i simple , pijo i obrerista, utòpic i pragmàtic, baixllobregatí i santgervasià, ecologista i realista. Tota una amalgama brutal que unida al control institucional el converteix en una màquina electoral perfecta. El PSC és un instrument de luxe per guanyar vots i per guanyar eleccions. Només té un problema, més enllà del missatge de la por què ens proposa?

Els socialistes catalans han obtingut el millor resultat de la seva història i lliuraran al PSOE 25 diputats. A Catalunya el PSC treu catorze diputats de diferència a CiU i 18 al PP i dels cinc diputats que puja el PSOE 4 els obté a Catalunya. La pregunta és: el PSC tornarà a anar a Madrid de comparsa o es voldrà fer notar? S’acosta la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, la negociació del nou finançament i la decisió sobre el nou model de gestió del Prat. Hi ha temes cabdals i dels que se’n parla menys com el futur de l’Euroregió o del corredor mediterrani i la MAT i el quart cinturó depenen en bona mesura del que es decideixi a Madrid. No dic ja que el PSC hagi de recuperar el grup parlamentari però actuarà com sempre donant un suport incondicional a Zapatero o es comportarà com el primer partit de Catalunya? Ho sabrem aviat però de la resposta a aquest pregunta depèn que entrem en una etapa de cert redreçament de la situació del país o que persistim en una provincianització que pot ser definitiva.

Guanya el PSOE. Millora els resultats respecte les eleccions del 2004 i s’acosta a la majoria absoluta. Val a dir però que el PP també puja i en un percentatge lleugerament superior. La bipolarització ha funcionat i tot sembla indicar una tendència política a l’americana de simplificació de l’escenari a dos grans partits sense lloc a gaire cosa més.

A Catalunya guanya el missatge de la por al llop. El PSC, amb la campanya més simple de la seva història, s’ha fet amb una victòria molt més clara que la d’ara fa quatre anys. Dels 5 diputats que guanya el PSOE a l’Estat 4 els aporta el PSC. Caldria que això es notés d’alguna manera a Madrid però no ens farem gaires il·lusions.

CiU aguanta. Manté els escons de les darreres eleccions i el resultat del PSOE els obra un important terreny de joc sobretot si la crisi econòmica s’aprofundeix. Tot plegat però no és per llençar coets i cal que CiU es plantegi moltes coses si vol tornar a liderar el país: quina Catalunya vol, quina ha de ser la relació de Catalunya amb Espanya, quin ha de ser el seu paper a Catalunya i a Espanya i sobretot qui ha de liderar un procés no només de lluita partidista sinó de motivació i de reacció social. De les respostes a aquestes preguntes en pot sortir el catalanisme del segle XXI: sobitanista o autonomista, desacomplexat o resignat. De moment perplex.

ERC s’enfonsa. El fracàs ha estat rotund i absolut. De 8 a 3 escons i una pèrdua de 400,000 vots. Segur que en la patacada hi ha pesat el vot útil i la baixada de la participació, però si això ha estat així ha vingut generat per la pròpia incapacitat del partit per donar una imatge clara i coherent del que es vol i del que es pretén. És avui a ERC a qui li convé fer més autocrítica que a ningú i a qui li cal una reformulació de l’estratègia dels darrers deu anys. Caldrà una reorientació dels objectius i a la llarga una reestructuració de l’estructura del partit. Segurament aviat veurem canvis de persones i probablement de voluntats. M’atreveixo a fer un pronòstic: la primera víctima del resultat d’aquesta nit serà el govern tripartit.

Personalment penso que les enquestes són una arma més de la campanya electoral. Tot i que mostren tendències serveixen més per orientar el vot o per motivar determinats votants que per cap altra cosa. Tanmateix, poden arribar a convertir-se en un perill important, com per exemple quan l’electorat socialista veu que Zapatero guanya de llarg els debats amb Rajoy o que s’acosta a la majoria absoluta. En aquest cas pot creure que ja està tot fet i es pot sentir desmobilitzat.

La llei prohibeix la publicació d’enquestes a cinc dies de les eleccions justament per la influència que aquestes tenen en l’elector, però en el món globalitzat d’avui les lleis estatals tenen cada vegada menys valor. Això és el que s’encarrega de demostrar-nos el Periódico, que fent una cínica defensa de la llibertat d’expressió, publica aquests dies en la seva edició andorrana diverses enquestes que ens recorden que no, que el PSOE no ho té tot guanyat ni de llarg. Concretament la d’ahir deia que hi havia un empat tècnic i la d’avui diu que Zapatero remunta.

Sóc dels que penso que l’objectivitat no existeix però que si fóssim capaços de compensar aquesta manca amb bones dosis d’honestedat tot funcionaria sensiblement millor.

Un debat que ha demostrat el contrari de tot allò que volia representar, la pluralitat d’idees, de formes i la diversitat democràtica. Només dos candidats, Zapatero i Rajoy, PSOE i PP, res més. I no és així com es debat de present i de futur, primer perquè la democràcia espanyola no és un sistema presidencialista i segon perquè molt probablement els dos partits necessitaran la participació d’altres formacions per poder constituir un govern.

Dit això i si ens hem de cenyir al que hem vist aquesta nit diria que Zapatero ha estat clar i convincent davant d’un Rajoy massa artificial i que venia fins i tot massa preparat. Zapatero parlava i Rajoy llegia, Zapatero es referia al seu interlocutor en segona persona i Rajoy en tercera, Zapatero mirava la càmara amb naturalitat i Rajoy amb inseguretat. En les idees també ha vençut Zapatero. Rajoy ha tingut alguns punts forts, educació i vivenda, però ni en economia ha estat capaç de vèncer l’adversari. L’economia està en plena desacceleració, la productivitat en mínims, els preus a l’alça, la balança per compte corrent en el dèficit més important de l’OCDE i en els mitjans internacionals no es para de parlar dels problemes que poden tenir els bancs espanyols si segueix la crisi financera actual. Rajoy no només no ha sabut aprofitar res de tot això sinó que com un principiant s’ha vist arrossegat pels milers de dades estadístiques, que barrejant moments, períodes i percentatges ha presentat Zapatero.

La resta ha estat més del de sempre. Per Rajoy tot és un desastre, tant que el missatge buit de Zapatero de l’Espanya optimista qualla per si sol. I si concretem, el govern s’ha venut a ETA i Espanya es desmembra, i esclar quan la mentida és tan grossa a Zapatero només li cal posar cara de bon noi i dir que Aznar va dir allò del ‘Movimiento de Liberación Nacional Vasco’ o que Catalunya avui està més unida a Espanya per l’AVE i tot arreglat.

Zapatero és un president i Rajoy un aprenent, llàstima que entremig hi estem nosaltres, mirant-nos-ho tot des d’una barrera que fa temps que hauríem d’haver saltat. Com deia avui el President Pujol cal que hi hagi una “reacció pròpia” perquè sinó el missatge que rebran PSOE i PP és que és igual incomplir promeses i maltractar-nos. Entendran que als catalans se’ls pot mentir i atacar tranquil·lament perquè mai hi ha càstig i sense càstig no som més que un sac de vots.

El PSC potser guanyarà les eleccions a Catalunya però deu tenir algun problema greu quan necessita treure a passejar Felipe Gonzàlez tan sovint. Segur que és popularíssim,  especialment entre bona part de la base militant socialista, però en ell no s’hi visualitza precisament un missatge de futur. I per cert, quin és el missatge? Ah sí, altra vegada, que ve el llop, quina por, quina por, que no guanyi el PP.   

I Mas insisteix, no n’aprendrà mai? 

Els catalans faríem bé d’emmirallar-nos més en processos com el quebequès, l’escocès o el flamenc que no pas en el el montenegrí o el kosovar. Ara bé, quan el govern de l’estat insisteix tant a dir que Kosovo no té res a veure amb Catalunya o Euskadi potser vol dir que alguna semblança hi ha.  

Hi entenc ben poc de futbol, però encara comprenc menys que els comentaristes de TV3 repeteixin fins al cansament que Ronaldinho ha marcat la diferència per transformar un penal. Més encara, em diuen que és un especialista en aquestes jugades. I penso, la diferència no l’hauria marcat justament si no l’hagués transformat el penal? I és que només faltaria! Que no corri, que no es mogui, que estigui desmotivat, que no s’entreni, no ho puc entendre, però que a més a més em diguin que marca la diferència perquè és un especialista xutant penals, vaja.

L’ambició és legítima però crec que és un error portar-la fins a l’extrem de trencar amb els propis principis. O bé ets Artur Mas o be ets Grouxo Marx, però les dues coses a la vegada no tan sols són impossibles sinó irrisòries. No es pot ser nacionalista i primar les decisions de Madrid sobre el Govern de Catalunya, no es pot defensar el sobiranisme i anar a Madrid a demanar un canvi al govern de la Generalitat, no es pot acusar el PSC de sucursalista i adoptar posicions inconseqüents amb tot un ideari catalanista, perquè els principis són els principis, per anar cap a un horitzó, per seguir amb peu ferm un camí i una lluita i per donar exemple, sobretot per donar exemple. Però quan ets capaç d’admetre que “aquests són els meus principis i si no li agraden en tinc d’altres” passes de ser un personatge respectable amb possibilitats d’expressar un lideratge a ser un simple element més de caricaturització mediàtica. No pots de cap manera voler liderar un país si ja fa temps que has deixat de ser un líder.