La Rosa de Sang

Cap on va Catalunya? Cap a la mediocritat i la paralització si no aturem aquesta espiral. I per aturar-la, només cal que assumim el nostre compromís individual, que no ha de ser amb ningú més que amb la societat, amb la suma dels interessos dels qui viuen amb nosaltres i que actuen, no només en funció dels seus objectius particulars, sinó amb un sentit de responsabilitat col·lectiva.

Mònica Terribas. Avui 27.05.2008.

He llegit aquest article a l’Avui d’avui i m’ha fet pensar en la perplexitat que em genera la immensa capacitat que tenim a Catalunya per autolesionar-nos i autodestruir-nos. N’entenc ben poc de futbol i menys encara de cuina, però dos exemples clars del que ens està passant els podem trobar en aquests dos mons: per un costat resulta que un senyor que es diu Giralt ha aconseguit reunir el nombre de signatures necessàries per promoure una moció de censura contra Laporta, un president del Barça que malgrat errors i excentricitats ha guanyat dues lligues i una copa de campions en quatre temporades; per altra banda, em deixa encara més atònit la batalla desfermada per Santi Santamaria contra Ferran Adrià, de la que han participat altres chefs locals i que no ha aconseguit res més que desprestigiar i desacreditar la gastronomia catalana. I com aquests se’m podrien acudir altres exemples, sense anar més lluny no cal ser un expert en política per veure com els nostres polítics són incapaços d’acordar uns mínims nacionals en temes com el finançament, la immigració o la política d’aigua.

Tinc la impressió que ens passem tot el dia parlant de Madrid i culpant Espanya de tots els nostres mals i no som capaços d’adonar-nos de les nostres pròpies mancances. Amb gran gesticulació ens enfilem cap a vicioses espirals autodestructives que estan a la base de la crisi que pateix el país i que ja no sé si és de creixement, de capacitats, d’identitat, de lideratge o de tot alhora. I és que si no ens espavilem i comencem a reaccionar no serà ningú altre sinó nosaltres mateixos els que a través d’una lenta i còmoda decadència menarem el país cap a la mediocritat més persistent i la paràlisi més absoluta.

El PSC potser guanyarà les eleccions a Catalunya però deu tenir algun problema greu quan necessita treure a passejar Felipe Gonzàlez tan sovint. Segur que és popularíssim,  especialment entre bona part de la base militant socialista, però en ell no s’hi visualitza precisament un missatge de futur. I per cert, quin és el missatge? Ah sí, altra vegada, que ve el llop, quina por, quina por, que no guanyi el PP.   

I Mas insisteix, no n’aprendrà mai? 

Els catalans faríem bé d’emmirallar-nos més en processos com el quebequès, l’escocès o el flamenc que no pas en el el montenegrí o el kosovar. Ara bé, quan el govern de l’estat insisteix tant a dir que Kosovo no té res a veure amb Catalunya o Euskadi potser vol dir que alguna semblança hi ha.  

Hi entenc ben poc de futbol, però encara comprenc menys que els comentaristes de TV3 repeteixin fins al cansament que Ronaldinho ha marcat la diferència per transformar un penal. Més encara, em diuen que és un especialista en aquestes jugades. I penso, la diferència no l’hauria marcat justament si no l’hagués transformat el penal? I és que només faltaria! Que no corri, que no es mogui, que estigui desmotivat, que no s’entreni, no ho puc entendre, però que a més a més em diguin que marca la diferència perquè és un especialista xutant penals, vaja.