CiU tornarà a governar, de ben segur, però estaria bé que ho fes perquè pot atraure nous votants, perquè pot crear il•lusió i no perquè els partits d’esquerra estan els uns buits de missatge i plens d’autocomplaença, els altres perduts i desorientats i els últims absolutament fora d’òrbita. I crear il•lusió en el panorama polític actual no és precisament fàcil. Cal fer-ho tenint clar un horitzó i el dret a decidir, per tou que sembli, pot ser un catalitzador de forces. Malgrat tot, per penjar-lo com a lema cal que tingui credibilitat, i el que em pregunto és si els corresponsables de la vergonyant retallada de l’Estatut en tenen prou per no cremar-lo en un parell de campanyes. Ens ho dirà el temps.

El PSOE defensa el català. Gràcies Buana Zapatero, des de la colònia te n’estem agraïts. També ens agradaria que no ens obliguessis a haver d’estudiar una tercera hora de castellà a la setmana, que ens permetessis parlar-lo al Congrés dels Diputats o que aconseguissis que es parlés al Parlament Europeu. Gràcies per les paraules de suport. Ara necessitem els fets.

S’ha parlat molt, massa, aquests dies de futbol i de sentiments patriòtics. Però no vull deixar passar un article que m’ha semblat genial de David González a l’Avui d’avui. Pluja fina, tempesta roja (i gualda), i cito textualment:

I mentre el catalanisme estava amb la pluja fina, esclatava la tempesta roja. I mentre el catalanisme intentava un cop més arreglar Espanya, ella se les componia sola. I mentre el catalanisme arrufava el nas amb les seleccions pròpies, ells tombaven la d’Alemanya. I mentre el catalanisme discutia si l’Onze de Setembre pren el sol o es reivindica, o si posa o treu banderes a les conselleries, els avions del seu exèrcit tintaven el cel amb dos colors.

Poden canviar d’estratègia, poden mirar de virar cap al centre, poder intentar agradar i caure més simpàtics als catalans, però el seu problema no és d’actuació en la realitat sinó de percepció de la realitat. Quan fins i tot el president del partit a Catalunya l’han d’imposar des de Madrid és que senzillament no han entès res.

Irlanda va votar no al Tractat de Lisboa i el Parlament britànic hi acaba de votar que sí. Què hauria passat si el text no s’hagués posat a referèndum a Irlanda i tan sols l’hagués votat el Parlament? Doncs que segurament hauria estat aprovat. I què hauria passat si el text s’hagués posat a referèndum al Regne Unit enlloc d’haver estat votat només pel Parlament? Doncs que segurament hauria estat rebutjat. Però el pitjor de tot és que a algú li importa el que diu el Tractat de Lisboa?

Els representants dels governs europeus es reuneixen en institucions i aproven directrius i tractats. Se suposa que això ens afecta molt, moltíssim, però és que es veu tan llunyà, tan endogàmic, tan iniciàtic, tan fred i tan burocràtic. I diuen que el procés d’integració europea està en crisi. I com no hi hauria d’estar? Mentre Europa es construeixi d’esquena als seus ciutadans i d’esquena als seus pobles no assolirà l’èxit que molts europeistes voldríem. I els temps venen difícils, l’eix d’influència global es desplaça a marxes forçades de l’Atlàntic al Pacífic i a aquest pas acabarem sent una mera zona d’interès estratègic per alguna gran potència. Potser enlloc de fer i desfer constitucions i d’aprovar o rebutjar tractats el que caldria realment és que algú ens ajudés a tornar a creure en Europa.

Zapatero es vol fer amic de Duran i per aconseguir-ho no té el més mínim problema en obviar un PSC que ni es queixa ni protesta. Vint-i-cinc diputats sense cap capacitat d’influència. Es vota la moció sobre l’estudi del transvasament del Roine i el PSC, que sempre i de forma contundent s’hi ha mostrat en contra, calla i hi vota a favor. Ja hi estem acostumats, però una cosa és la incoherència que suposa votar coses diferents a Barcelona i a Madrid i l’altre el fet experimentar el despreci absolut per part del PSOE a la teva línia ideològica, política i estratègica. No n’aprendran mai?

M’he mostrat molt crític en la forma en que s’ha dut a terme el procés de primàries a ERC. He pensat que es feia massa sang i que es dirimien mers interessos personals quan el que calia era parlar d’estratègia i de model de partit. Malgrat tot crec que el procés ha servit en positiu per dues coses. Per una banda, s’ha donat una imatge de democràcia interna que molt militants d’altres partits voldrien i que els és negada sistemàticament. Amb apel•lacions al control organitzatiu o a l’eficiència en la presa de decisions el que en realitat aquests altres partits amaguen és la desconfiança de l’aparell cap a l’opinió oberta i sincera de la militància. Per altra costat, el partit ha aconseguit promocionar una sèrie de noms que si és capaç d’utilitzar en tota la seva força li poden donar molt de rendiment futur. Els Carretero, Bertrán, Carandell, Niubò, Renyer, junt amb els Puigcercós, Carod, Ridao, Benach i molts d’altres es veuran en l’obligació de construir entre tots l’ERC dels propers anys. Si algú ho intenta fer sobre els altres o contra els altres fracassarà; i si qui no treu el resultat esperat en aquestes primàries no assumeix el fet i no es posa a treballar, s’equivocarà i farà un molt mal favor al partit.

Es pot estar d’acord o no amb la línia editorial de El Periódico, però no hi ha cap dubte que és un diari català fet i pensat des de Catalunya. Amb la compra del Grupo Zeta per part de l’empresari extremeny Alfonso Gallardo tot això pot quedar en entredit. El cert és que ens trobem enmig d’un mar de mitjans que ens donen permanentment l’òptica madrilenya de la vida i per això és fonamental gaudir de mitjans propis siguin de l’orientació política que siguin. Des d’aquest punt de vista la pèrdua del diari pot acabar sent una molt mala notícia.

No acabo d’entendre perquè un empresari del sector siderúrgic vol entrar en el negoci de la comunicació a través de la premsa escrita, però encara entenc menys com és que a Catalunya no hi ha hagut ningú capaç de fer una oferta més temptadora al senyor Asensio Mosbah.

El Toni Soler ens ve obsequiant els diumenges en els seus articles a La Vanguardia amb curtes però ben lúcides anàlisis sobre la crisi a ERC. Deia el 18 de maig:

Se acerca la final four congresual de Esquerra, y continúa el debate de ideas entre los distintos sectores en liza, golosos de un pastel que pronto será pastelito, si nadie lo remedia. Después de acusar a Carod-Rovira de no tener un calendario claro para llegar al 2014, el sector de Joan Carretero ha hecho pública su hoja de ruta,que prevé a) mayoría absoluta de ERC, b) proclamación de la República catalana en el Parlament, c) referéndum de autodeterminación, y d) enviar delegados a Madrid y Bruselas para negociar los “detalles”. Hala, amb dos collons. Y uno se pregunta: A los demás, ¿cómo no se nos había ocurrido?

Llestos com pocs, ells segueixen mirant-se el melic mentre el partit se’ls desfà als peus i la seva credibilitat cau a trossos. I seguia el Toni Soler ahir.

Hay mucha gente en Catalunya que no vería mal un proceso soberanista, ya sea por patriotismo o por pragmatismo, pero les frena ERC, el miedo a pensar que el futuro Estat Català estará en manos de Carod, Puigcercós, Vendrell, Carretero y compañía. Vaya por delante que todos ellos son dirigentes honestos, catalanistas convencidos, personas de buena fe, pero se ven lastrados por su instinto cainita, sus ridículos egos, su escaso sentido de la realidad y su probada incapacidad para la gestión pública, aun con loables excepciones.

Segur que hi ha molta gent que comparteix aquestes paraules. Dir-ho més clar és impossible, però ells són cecs i no ho veuen.

Cap on va Catalunya? Cap a la mediocritat i la paralització si no aturem aquesta espiral. I per aturar-la, només cal que assumim el nostre compromís individual, que no ha de ser amb ningú més que amb la societat, amb la suma dels interessos dels qui viuen amb nosaltres i que actuen, no només en funció dels seus objectius particulars, sinó amb un sentit de responsabilitat col·lectiva.

Mònica Terribas. Avui 27.05.2008.

He llegit aquest article a l’Avui d’avui i m’ha fet pensar en la perplexitat que em genera la immensa capacitat que tenim a Catalunya per autolesionar-nos i autodestruir-nos. N’entenc ben poc de futbol i menys encara de cuina, però dos exemples clars del que ens està passant els podem trobar en aquests dos mons: per un costat resulta que un senyor que es diu Giralt ha aconseguit reunir el nombre de signatures necessàries per promoure una moció de censura contra Laporta, un president del Barça que malgrat errors i excentricitats ha guanyat dues lligues i una copa de campions en quatre temporades; per altra banda, em deixa encara més atònit la batalla desfermada per Santi Santamaria contra Ferran Adrià, de la que han participat altres chefs locals i que no ha aconseguit res més que desprestigiar i desacreditar la gastronomia catalana. I com aquests se’m podrien acudir altres exemples, sense anar més lluny no cal ser un expert en política per veure com els nostres polítics són incapaços d’acordar uns mínims nacionals en temes com el finançament, la immigració o la política d’aigua.

Tinc la impressió que ens passem tot el dia parlant de Madrid i culpant Espanya de tots els nostres mals i no som capaços d’adonar-nos de les nostres pròpies mancances. Amb gran gesticulació ens enfilem cap a vicioses espirals autodestructives que estan a la base de la crisi que pateix el país i que ja no sé si és de creixement, de capacitats, d’identitat, de lideratge o de tot alhora. I és que si no ens espavilem i comencem a reaccionar no serà ningú altre sinó nosaltres mateixos els que a través d’una lenta i còmoda decadència menarem el país cap a la mediocritat més persistent i la paràlisi més absoluta.