El procés d’ERC. Una opinió en positiu.

M’he mostrat molt crític en la forma en que s’ha dut a terme el procés de primàries a ERC. He pensat que es feia massa sang i que es dirimien mers interessos personals quan el que calia era parlar d’estratègia i de model de partit. Malgrat tot crec que el procés ha servit en positiu per dues coses. Per una banda, s’ha donat una imatge de democràcia interna que molt militants d’altres partits voldrien i que els és negada sistemàticament. Amb apel•lacions al control organitzatiu o a l’eficiència en la presa de decisions el que en realitat aquests altres partits amaguen és la desconfiança de l’aparell cap a l’opinió oberta i sincera de la militància. Per altra costat, el partit ha aconseguit promocionar una sèrie de noms que si és capaç d’utilitzar en tota la seva força li poden donar molt de rendiment futur. Els Carretero, Bertrán, Carandell, Niubò, Renyer, junt amb els Puigcercós, Carod, Ridao, Benach i molts d’altres es veuran en l’obligació de construir entre tots l’ERC dels propers anys. Si algú ho intenta fer sobre els altres o contra els altres fracassarà; i si qui no treu el resultat esperat en aquestes primàries no assumeix el fet i no es posa a treballar, s’equivocarà i farà un molt mal favor al partit.

Ceguesa

El Toni Soler ens ve obsequiant els diumenges en els seus articles a La Vanguardia amb curtes però ben lúcides anàlisis sobre la crisi a ERC. Deia el 18 de maig:

Se acerca la final four congresual de Esquerra, y continúa el debate de ideas entre los distintos sectores en liza, golosos de un pastel que pronto será pastelito, si nadie lo remedia. Después de acusar a Carod-Rovira de no tener un calendario claro para llegar al 2014, el sector de Joan Carretero ha hecho pública su hoja de ruta,que prevé a) mayoría absoluta de ERC, b) proclamación de la República catalana en el Parlament, c) referéndum de autodeterminación, y d) enviar delegados a Madrid y Bruselas para negociar los “detalles”. Hala, amb dos collons. Y uno se pregunta: A los demás, ¿cómo no se nos había ocurrido?

Llestos com pocs, ells segueixen mirant-se el melic mentre el partit se’ls desfà als peus i la seva credibilitat cau a trossos. I seguia el Toni Soler ahir.

Hay mucha gente en Catalunya que no vería mal un proceso soberanista, ya sea por patriotismo o por pragmatismo, pero les frena ERC, el miedo a pensar que el futuro Estat Català estará en manos de Carod, Puigcercós, Vendrell, Carretero y compañía. Vaya por delante que todos ellos son dirigentes honestos, catalanistas convencidos, personas de buena fe, pero se ven lastrados por su instinto cainita, sus ridículos egos, su escaso sentido de la realidad y su probada incapacidad para la gestión pública, aun con loables excepciones.

Segur que hi ha molta gent que comparteix aquestes paraules. Dir-ho més clar és impossible, però ells són cecs i no ho veuen.

 

 

Resultats III: ERC o el camí més curt entre l’èxit i el ridícul

ERC ha passat en sis anys de l’èxit a l’error, de l’error a la decepció, de la decepció al fracàs i del fracàs al ridícul. Les eleccions autonòmiques del 2003 culminaven un procés de creixement i il•lusió, en el que l’eufòria de veure els objectius complerts i superats van fer afirmar Carod que en les properes eleccions s’obtindria un milió de vots. ERC, en l’estratègia de convertir-se en l’esquerra nacional va apostar pel primer tripartit, i si bé l’opció tenia lògica, una cadena d’errors, incoherències i immadureses van començar a minar la credibilitat de la formació.

No es pot negar que el PSC ha assumit certs postulats del catalanisme que abans simplement obviava, però el preu pagat per això ha estat el de lliurar a un partit, que tendeix a prioritzar els interessos del PSOE per sobre dels del país, un poder absolut i un control asfixiant de totes les institucions. ERC no ha entès la capacitat d’adaptació i assimilació de la maquinària socialista i lluny de penetrar en els seus feus electorals ha estat fagocitada en els seus propis.

Tot això podria haver-se evitat amb polítiques diferents i actuacions més ordenades que haguessin mantingut la credibilitat, l’eficàcia i sobretot la força del partit. Tanmateix, començant pel viatge a Perpinyà i acabant per les baralles i desavinences públiques, passant pel Dragon Khan, la mediocre negociació de l’Estatut, l’expulsió del govern o la nefasta negociació del segon tripartit s’han encadenat una sèrie d’errors, que a més de minar l’eficàcia dels republicans, han fet caure votants i simpatitzants en la més profunda decepció. D’aquí al fracàs electoral només hi havia un pas però el que ningú s’ esperava era que aquell fos tan contundent, de 8 a 3 diputats i la pèrdua de la representació a Tarragona i Lleida.

Amb la clatellada era evident que calia obrir un període de reflexió i de canvis profunds, però enlloc d’això els líders del partit han tornat a les disputes personalistes i a les guerres fratricides amb baralles i discrepàncies públiques i notòries. Del fracàs al ridícul. Malgrat tot, en algun moment s’adonaran que cal mirar més enllà dels seus propis melics i començar els debats i les reformes. Cal que la regeneració no es limiti a un simple canvi de noms a la cúpula; cal que el partit sigui més previsible i més disciplinat internament i això vol dir abandonar d’una vegada per totes l’assamblearisme; cal saber quins objectius es persegueixen per no caure de nou en els errors del passat; cal entendre que CiU no desapareixerà sinó que és un partit consolidat i que a tot país li convé un centre-dreta nacional fort com li convé un centre-esquerra nacional fort; cal posar algun tipus de mecanisme per evitar les disputes públiques i aquesta tendència innata a apunyalar els líders per l’esquena; cal definir quin tipus de partit es vol ser, resistencial i amb comportaments extraparlamentaris o de govern i efectiu, les dues coses alhora són impossibles; cal fer pedagogia en les bases i fora d’elles, a la plena sobirania no s’hi arribarà ni demà ni demà passat, i mentrestant cal governar i governar vol dir prendre decisions que no agraden, comprometre’s en temes que no són del gust de tothom i en moltes ocasions fer renúncies.

La sort que té ERC és que té tres anys per donar la volta al partit, de pitjors n’han passat, però si no és capaç d’abordar aquesta regeneració amb profunditat ja es pot preparar per una llarguíssima temporada a l’oposició. Els adversaris estan a l’aguait, 350.000 vots perduts són una presa molt suculenta i si ERC els vol recuperar, seguir creixent i liderar l’independentisme cal que es deixi de disputes infantils i que es posi a treballar.