El procés d’ERC. Una opinió en positiu.

M’he mostrat molt crític en la forma en que s’ha dut a terme el procés de primàries a ERC. He pensat que es feia massa sang i que es dirimien mers interessos personals quan el que calia era parlar d’estratègia i de model de partit. Malgrat tot crec que el procés ha servit en positiu per dues coses. Per una banda, s’ha donat una imatge de democràcia interna que molt militants d’altres partits voldrien i que els és negada sistemàticament. Amb apel•lacions al control organitzatiu o a l’eficiència en la presa de decisions el que en realitat aquests altres partits amaguen és la desconfiança de l’aparell cap a l’opinió oberta i sincera de la militància. Per altra costat, el partit ha aconseguit promocionar una sèrie de noms que si és capaç d’utilitzar en tota la seva força li poden donar molt de rendiment futur. Els Carretero, Bertrán, Carandell, Niubò, Renyer, junt amb els Puigcercós, Carod, Ridao, Benach i molts d’altres es veuran en l’obligació de construir entre tots l’ERC dels propers anys. Si algú ho intenta fer sobre els altres o contra els altres fracassarà; i si qui no treu el resultat esperat en aquestes primàries no assumeix el fet i no es posa a treballar, s’equivocarà i farà un molt mal favor al partit.

Ceguesa

El Toni Soler ens ve obsequiant els diumenges en els seus articles a La Vanguardia amb curtes però ben lúcides anàlisis sobre la crisi a ERC. Deia el 18 de maig:

Se acerca la final four congresual de Esquerra, y continúa el debate de ideas entre los distintos sectores en liza, golosos de un pastel que pronto será pastelito, si nadie lo remedia. Después de acusar a Carod-Rovira de no tener un calendario claro para llegar al 2014, el sector de Joan Carretero ha hecho pública su hoja de ruta,que prevé a) mayoría absoluta de ERC, b) proclamación de la República catalana en el Parlament, c) referéndum de autodeterminación, y d) enviar delegados a Madrid y Bruselas para negociar los “detalles”. Hala, amb dos collons. Y uno se pregunta: A los demás, ¿cómo no se nos había ocurrido?

Llestos com pocs, ells segueixen mirant-se el melic mentre el partit se’ls desfà als peus i la seva credibilitat cau a trossos. I seguia el Toni Soler ahir.

Hay mucha gente en Catalunya que no vería mal un proceso soberanista, ya sea por patriotismo o por pragmatismo, pero les frena ERC, el miedo a pensar que el futuro Estat Català estará en manos de Carod, Puigcercós, Vendrell, Carretero y compañía. Vaya por delante que todos ellos son dirigentes honestos, catalanistas convencidos, personas de buena fe, pero se ven lastrados por su instinto cainita, sus ridículos egos, su escaso sentido de la realidad y su probada incapacidad para la gestión pública, aun con loables excepciones.

Segur que hi ha molta gent que comparteix aquestes paraules. Dir-ho més clar és impossible, però ells són cecs i no ho veuen.

 

 

Il•lusos, amateurs o simples principiants?

Tremolava de dalt a baix, es passava les mans per l’hàbit com si les volgués eixugar de la sang que evocava.

- El golafre ha tornat a ser pur -em va dir Guillem.
- Però és aquesta la puresa? -vaig preguntar esgarrifat.
- N’hi deu haver d’altres menes -va dir Guillem-; però, sigui de la mena que sigui, sempre em fa por.
- Què us espanta de la puresa? -vaig preguntar.
- La pressa -respongué Guillem.

El nom de la rosa. Umberto Eco.

Carretero proposa dur ERC a la majoria absoluta per proclamar la independència. Chapeau. Com li duu ja és una altra història. Entenc Carretero com l’encarnació viva de la puresa: ERC s’ha de mantenir fidelíssima a les seves arrels primigènies, només pot pactar quan això impliqui avenços nacionals i ha de mantenir sempre un perfil clarament identificat. I és clar, la puresa només es pot assolir sense la barreja i per tant, com clarament proposa Carretero, el que cal és “créixer a l’oposició”. Chapeau altra vegada, si uns són uns il•lusos, els altres són uns amateurs i els darrers uns simples principiants. Era Andreotti que deia que el govern desgasta però que l’oposició encara desgasta més? Doncs això. Els únics partits que poden créixer són els partits de govern, i governar vol dir pactar, cedir, assumir responsabilitats, prendre decisions impopulars, en moltes ocasions perdre protagonisme per tornar-lo a guanyar, de vegades marcar un perfil baix per quan sigui el moment poder-lo marcar ben alt, ajornar reivindicacions en determinats moments i imposar-les en d’altres i treballar, treballar i sobretot treballar. No us preocupeu del vostre perfil si la feina que feu és feina ben feta! I em perdonareu, però quan un candidat em diu que la seva proposta és portar el partit a la majoria absoluta, home, només faltaria, però mentrestant què fem?