Decepció i ridícul, però ells hi tornen

Obstinats en el seu error i ofuscats pels seus petits interessos corren, altra vegada, el risc de decebre’ns a tots. Cal dir-los, perquè només ho entenen així, que no només es juguen el futur del país sinó el seu propi. Ja no ens els creiem, ja fa temps que no ens els creiem, però encara són a temps de demanar-nos una darrera oportunitat i de dir-nos que val la pena que ens representin. Si ens tornen a fallar, millor serà que desapareguin i donin pas a nova gent a qui com a mínim puguem atorgar el benefici del dubte.

Castells

Antoni Castells, amb voluntat i fermesa, està donant una clara mostra de lideratge dintre d’un catalanisme que es troba en estat catatònic. ERC se sent còmode amb el Conseller i s’hi seguirà sentint si aquest manté la mateixa determinació que ha mostrat fins ara en la defensa del que diu l’Estatut sobre el finançament, i CiU veu amb preocupació com un líder del PSC no només li ha copiat el missatge sinó que es configura com un pol d’atracció social. És cert que Castells no és un independentista i és cert que les sigles del seu partit fan dubtar més d’un de fins a quin punt serà capaç de mantenir el que avui defensa. Malgrat tot cal seguir el personatge amb atenció, perquè depenent de com vagin les negociacions sobre el finançament i depenent de com sigui de fort l’enfrontament PSC-PSOE, Castells es pot acabar convertint en un aglutinador de corrents i sentiments polítics com el que no hem vist a Catalunya durant molts anys.

És possible l’entesa amb el País Valencià?

Potser no ens entendrem en les qüestions emocionals, però més enllà d’un romanticisme que ens agradi o no va cada vegada més de baixa, Catalunya i el País Valencià estan unides per uns interessos econòmics poderosíssims que van des de la clara necessitat de desenvolupar l’eix mediterrani fins a l’inajornable compromís per reduir un dèficit fiscal que ofega les dues comunitats. Fa temps que es van detectant moviments en aquest sentit i el darrer ha estat la trobada dels Consellers d’Economia de les dues Generalitats, Antoni Castells i Gerardo Camps, per buscar de fer un front comú en la propera negociació del finançament. A aquest front se li podrien acabar afegint les Illes Balers que es troben en una situació similar, i sembla que això pot anar de bo perquè ja n’hi ha més d’un que es comença a posar molt nerviós.

Diu l’Enric Juliana avui a la Vanguardia que “catalanes de izquierdas y valencianos de derechas pueden ir de la mano porque, en una perspectiva de crisis económica, emergen con fuerza sus intereses comunes”. I és cert perquè davant d’una forta crisi immobiliaria i més enllà d’un sector turístic que té més competència que mai, avui la logística i el transport són elements estratègics pel creixement d’unes economies que basen el seu model productiu en un immens teixit de petites i mitjanes empreses. Si no és cap secret que l’eix que va d’Almeria a Milà és el segon eix de desenvolupament a nivell europeu, tampoc ho és que per anar cap a Europa la via més ràpida no passa precisament per Madrid.

I ara el finançament

Per si no n’hi va haver prou amb el trist i ridícul espectacle ofert pels partits catalans en la negociació de l’Estatut, pot ser que ben aviat en visquem la segona part. Ignorant de mi pensava que el finançament ja es va acordar (i retallar) quan es va negociar l’Estatut, que el que diu l’Estatut era el que calia aplicar, i que els punts de desacord eren els que s’havien d’acordar amb Madrid. Doncs no, ara resulta que cal negociar de nou la posició que tindrà el tripartit en la negociació amb el govern central i a continuació cal negociar també la posició que adoptaran el tripartit i CiU en la mateixa negociació. Espero almenys que tantes converses serveixin per adoptar una posició unitària i de força que no sigui traïda ni a mitja ronda de contactes ni en una nit de fosca a la Moncloa. Veurem.