Vot de confiança

Sembla que els partits catalans han arribat a un acord de mínims sobre el que cal negociar amb Madrid sobre el finançament. Ja és ben trist que per tal que s’apliqui el que diu l’Estatut s’hagi de negociar primer a Catalunya els paràmetres amb els que després es negociarà, altra vegada, amb el govern espanyol.

Sigui com sigui cal donar un vot de confiança als quatre partits que han arribat a l’acord català i al President Montilla en particular per mirar d’obtenir el millor finançament possible. Però una vegada arribat al pacte final amb l’Estat caldrà valorar-lo seriosament, i si els nostres polítics demostren que s’han equivocat caldrà dir-ho clar i jutjar-los amb severitat en les properes eleccions; si es deixen prendre el pèl, a més a més de jutjar-los amb severitat, caldrà aconseguir apartar-los per sempre més de la nostra vida política per incompetents; i si es tornen a mostrar únicament inclinats en la defensa de l’interès partidista, caldrà no només jutjar-los amb severitat i apartar-los de la nostra vista, sinó qüestionar-se molt seriosament aquest sistema nostre de representació que s’hauria demostrat definitivament erroni i fals.

Decepció i ridícul, però ells hi tornen

Obstinats en el seu error i ofuscats pels seus petits interessos corren, altra vegada, el risc de decebre’ns a tots. Cal dir-los, perquè només ho entenen així, que no només es juguen el futur del país sinó el seu propi. Ja no ens els creiem, ja fa temps que no ens els creiem, però encara són a temps de demanar-nos una darrera oportunitat i de dir-nos que val la pena que ens representin. Si ens tornen a fallar, millor serà que desapareguin i donin pas a nova gent a qui com a mínim puguem atorgar el benefici del dubte.

Mirar endavant amb convicció

Segur que els pactes del Majèstic entre CiU i PP haurien pogut donar per molt més, i segur que en finançament s’haurien pogut aconseguir més recursos, més impostos i més capacitat normativa (és que ni els impostos especials!). Però quan veig com gasta la demagògia l’actual govern socialista començo a pensar que aquesta gent fa temps que ha traspassat tots els límits de la decència. Ara resulta que la situació actual d’escanyament dels recursos de la Generalitat ve del pacte de CiU amb el PP, com si ells no haguessin manat ni abans ni després. Quan els veig tan comprensius amb els interessos dels catalans, penso, bé, porteu gairebé cinc anys governant i què heu fet per donar la volta a aquella situació tan injusta? Ara teniu l’oportunitat de demostrar que sou millors, que arribareu a un acord just, que entendreu el veritable significat del mot solidaritat. Però no, no serà així perquè l’únic llenguatge que entenen a Madrid és el dels vots. Ni justícia, ni solidaritat, ni socialisme. I l’única possibilitat que tenim els catalans de no ser tractats com a meres comparses autonòmiques i de ser respectats rau en nosaltres mateixos. Per això cal mirar més al futur que al passat, amb convicció i unitat, perquè no ens podem permetre una nova presa de pèl.

Amb la negociació pel finançament ens hi juguem les nostres possibilitats de creixement i de cohesió futures així com la pròpia competitivitat de país, però sobretot hi ha en joc un respecte del que n’anem molt mancats, bàsic per anar posant les bases d’una infrastructura nacional sòlida que ens permeti afrontar tots els reptes d’un entorn que es presenta cada vegada més dinàmic i complex.

9 d’agost

Avui és 9 d’agost i avui és el dia que es confirma l’incompliment per part del govern de l’Estat d’una llei aprovada pel Parlament Espanyol. S’ha parlat prou del pobre i trist exemple que dóna un govern que incompleix les seves pròpies lleis i que ni ho reconeix ni se n’excusa, però més enllà de la vergonya democràtica que un fet així suposa, cal destacar la reacció tan del govern català com de l’oposició (aquí, aquí, aquí, o aquí). Sí, molts diran que el PSC fa comèdia i altres diran que CiU acabarà tancant un pacte per la porta del darrere que acabarà d’enterrar el catalanisme. Potser sí, però de moment això no és així, i per una vegada, encara que sigui l’última, cal confiar en la nostra classe política, ni que només sigui perquè el seu desprestigi i falta de credibilitat ha arribat a ser tan gran, que només una demostrada unitat i un èxit clar en la negociació del finançament la poden fer tornar, a ulls dels ciutadans, al lloc que no hauria d’haver abandonat mai, i que és el de la defensa dels interessos dels catalans per davant dels interessos partidistes, personalistes o forans.

CDC o la recerca d’una il·lusió perduda

CiU tornarà a governar, de ben segur, però estaria bé que ho fes perquè pot atraure nous votants, perquè pot crear il•lusió i no perquè els partits d’esquerra estan els uns buits de missatge i plens d’autocomplaença, els altres perduts i desorientats i els últims absolutament fora d’òrbita. I crear il•lusió en el panorama polític actual no és precisament fàcil. Cal fer-ho tenint clar un horitzó i el dret a decidir, per tou que sembli, pot ser un catalitzador de forces. Malgrat tot, per penjar-lo com a lema cal que tingui credibilitat, i el que em pregunto és si els corresponsables de la vergonyant retallada de l’Estatut en tenen prou per no cremar-lo en un parell de campanyes. Ens ho dirà el temps.

CDC i la refundació del catalanisme

M’he empassat tot l’esborrany sobre la refundació del catalanisme que es discutirà en el 15è Congrés de CDC. Deixant de banda el moll de l’os, el dret a decidir, al que m’hi referiré en un proper article, trobo que hi ha fragments molt interessants com els d’immigració, integració, estat del benestar, política mediterrània, europea, Catalunya global o medi ambient. Representen una aportació a un debat d’idees que per por, per incomoditat o per desídia ha quedat aturat o fins i tot embarrancat en un fangar de prejudicis i de demagògia. Llegint el text, CDC es vol situar en un espai social-liberal que pretén abraçar tot el que va des d’un centre-dreta moderat fins a l’esquerra no radical. S’ha parlat molt de si aquest manifest era una OPA a ERC, però llegint-lo detingudament, en els seus aspectes socials sembla més un intent de desbordar el PSC que una altra cosa. I crec que si el que diu s’ho creu i quan sigui possible ho implementa, es presenta per CDC una gran oportunitat.

El PSC ha passat de ser el partit de les elits intel•lectuals barcelonines, del progrés social i del canvi, a ser un partit conservador, sense idees noves, sense ideologia i sense ambició. És cert que guanya eleccions, però més enllà de ser una màquina de recollir vots no genera precisament il•lusió. Es vota el PSC a la contra, perquè és un mal menor en les eleccions generals, o perquè és el partit natural de molta gent que no s’acaba de sentir identificada amb el caràcter nacional del país. Un partit amb una base ideològica tant feble és un partit increïblement dèbil.

El document de CDC parla diversos cops de la capacitat de convèncer i de la capacitat de seduir. Parla de fer de Catalunya un projecte atractiu per molta gent que no s’hi acaba de sentir identificada i parla de crear il•lusió. Caldria que el partit trobés la forma d’implementar aquest missatge renovador, però també és veritat que per fer tot això cal molt més que un document ideològic. Per exemple, cal deixar clares les prioritats, perquè molts estem farts de veure que cada vegada que cal un pacte o un acord CiU s’oblida de tot el bagatge ideològic i passa a la defensa dels interessos més espuris. Per altra banda, cal veure com queden determinats líders polítics que han perdut molta credibilitat en els debats recents, especialment amb el de l’Estatut. I sobretot, cal saber què en pensa de tot plegat UDC o certes patums de CDC que es dediquen a llençar missatges incendiaris cada vegada que suposadament s’ataca la puresa de la nació.

Ve una època de congressos especialment interessant pel que pot significar un profund debat d’idees sobre el futur d’un país desorientat i desanimat. De moment hi ha gent que s’ha posat a parlar i a debatre. Es pot estar d’acord o no amb els seus posicionaments, es pot discrepar i discutir quan faci falta, però pel país és infinitament més valuós qualsevol debat de contingut que passar-se tot el dia clavant-se punyalades.

Castells

Antoni Castells, amb voluntat i fermesa, està donant una clara mostra de lideratge dintre d’un catalanisme que es troba en estat catatònic. ERC se sent còmode amb el Conseller i s’hi seguirà sentint si aquest manté la mateixa determinació que ha mostrat fins ara en la defensa del que diu l’Estatut sobre el finançament, i CiU veu amb preocupació com un líder del PSC no només li ha copiat el missatge sinó que es configura com un pol d’atracció social. És cert que Castells no és un independentista i és cert que les sigles del seu partit fan dubtar més d’un de fins a quin punt serà capaç de mantenir el que avui defensa. Malgrat tot cal seguir el personatge amb atenció, perquè depenent de com vagin les negociacions sobre el finançament i depenent de com sigui de fort l’enfrontament PSC-PSOE, Castells es pot acabar convertint en un aglutinador de corrents i sentiments polítics com el que no hem vist a Catalunya durant molts anys.

I ara el finançament

Per si no n’hi va haver prou amb el trist i ridícul espectacle ofert pels partits catalans en la negociació de l’Estatut, pot ser que ben aviat en visquem la segona part. Ignorant de mi pensava que el finançament ja es va acordar (i retallar) quan es va negociar l’Estatut, que el que diu l’Estatut era el que calia aplicar, i que els punts de desacord eren els que s’havien d’acordar amb Madrid. Doncs no, ara resulta que cal negociar de nou la posició que tindrà el tripartit en la negociació amb el govern central i a continuació cal negociar també la posició que adoptaran el tripartit i CiU en la mateixa negociació. Espero almenys que tantes converses serveixin per adoptar una posició unitària i de força que no sigui traïda ni a mitja ronda de contactes ni en una nit de fosca a la Moncloa. Veurem.

D’aigua i de governs agònics

Com diu avui el Joan Oliver a les seves engrunes, l’adjectiu per definir l’acció del govern en tota la problemàtica de l’aigua pot ser el de ’ridícul’, però com que li sembla que es queda massa curt convoca un concurs per trobar-ne un de més addient. En proposo tres: perdut, menyspreat i agònic.

Perdut. El govern està perdut, desorientat i mancat de lideratge. El President no opina i quan ho fa és per desautoritzar el seu Conseller o per tapar totes les vies d’aigua (mai més ben dit) que se li obren amb el govern “amic“ de Zapatero. El transvasament (sí, es diu així) del Segre ha estat proposat pel Govern amb arguments de l’oposició, criticat pel propi Govern i pels partits que li donen suport i rebutjat per CiU amb arguments propis d’ICV. S’han proposat alternatives en vaixell, en tren i només falta fer-ho en avió. I per cert, ningú parla de futur. Què farem si la sequera dura dos anys?

Menyspreat. Tal i com llegim avui a la Vanguardia, el govern “amic” de Madrid ha llençat un míssil contra el govern català. Les frases de Zapatero no només són contundents sinó que denoten un absolut menyspreu per la Generalitat i pel seu President, “ese pequeño trasvase no era una solución que desde luego yo conociera“ o “hay otras mejoras más útiles, más rápidas…y son las que se pondrán en marcha“ i acaba prometent aigua a Catalunya en nom del Govern d’Espanya. La Generalitat de Catalunya reduïda a l’extrem de Diputació de Teruel.

Agònic. Zapatero està dient al govern d’entesa que ni el vol ni li interessa. No vol que Catalunya li creï problemes ni tan sols d’imatge. Com fa temps que va dient Maragall, Zapatero s’ha tornat felipista i sap que una Catalunya governada per CiU, per tot allò tan nostrat de l’estabilitat i la responsabilitat, li plantejarà demandes però no problemes.

Zapatero farà el que sigui per acabar amb el govern d’entesa davant la incredulitat del PSC, els nervis d’ERC, l’astorament d’ICV i l’aquiescència de CiU. Això sí que és provincianització! Si a això li afegim els congressos de l’estiu, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut o el resultat de la negociació del finançament a aquest govern li queden dos dies. Potser sóc molt agosarat però m’atreveixo fins i tot a posar dates i resultats: cap a finals d’any hi haurà eleccions, el proper President de la Generalitat es dirà Artur Mas, governarà amb una majoria dèbil i amb el suport extern del PSC. Si guanya Zapatero, guanya Catalunya, doncs això, escac i mat.

Doncs ja tornen.

Si l’altre dia dèiem que CiU mostraria una suprema manca d’autoestima si votava Bono, avui diem que el PSC demostrarà un cop més el seu cinisme fent el mateix. Els socialistes ja han confirmat el seu vot i això demostra que aquella campanya trista i de baix nivell que van fer, no pretenia aturar aquells que atacaven Catalunya sinó només agrupar el vot útil d’un ramat indecís i descontent.

Parlaven dels 25 diputats que defensaran Catalunya, però aquests 25 diputats començaran la legislatura donant el seu vot a la persona que s’ha destacat pels atacs més clars al catalanisme i als interessos materials de la gent d’aquest país. El nacionalisme de Bono és el mateix que el del PP. Fins i tot el PSC l’havia criticat fermament en campanya, la mateixa campanya del si tu no hi vas ells tornen. Si? doncs ja tornen.