Vot de confiança

Sembla que els partits catalans han arribat a un acord de mínims sobre el que cal negociar amb Madrid sobre el finançament. Ja és ben trist que per tal que s’apliqui el que diu l’Estatut s’hagi de negociar primer a Catalunya els paràmetres amb els que després es negociarà, altra vegada, amb el govern espanyol.

Sigui com sigui cal donar un vot de confiança als quatre partits que han arribat a l’acord català i al President Montilla en particular per mirar d’obtenir el millor finançament possible. Però una vegada arribat al pacte final amb l’Estat caldrà valorar-lo seriosament, i si els nostres polítics demostren que s’han equivocat caldrà dir-ho clar i jutjar-los amb severitat en les properes eleccions; si es deixen prendre el pèl, a més a més de jutjar-los amb severitat, caldrà aconseguir apartar-los per sempre més de la nostra vida política per incompetents; i si es tornen a mostrar únicament inclinats en la defensa de l’interès partidista, caldrà no només jutjar-los amb severitat i apartar-los de la nostra vista, sinó qüestionar-se molt seriosament aquest sistema nostre de representació que s’hauria demostrat definitivament erroni i fals.

9 d’agost

Avui és 9 d’agost i avui és el dia que es confirma l’incompliment per part del govern de l’Estat d’una llei aprovada pel Parlament Espanyol. S’ha parlat prou del pobre i trist exemple que dóna un govern que incompleix les seves pròpies lleis i que ni ho reconeix ni se n’excusa, però més enllà de la vergonya democràtica que un fet així suposa, cal destacar la reacció tan del govern català com de l’oposició (aquí, aquí, aquí, o aquí). Sí, molts diran que el PSC fa comèdia i altres diran que CiU acabarà tancant un pacte per la porta del darrere que acabarà d’enterrar el catalanisme. Potser sí, però de moment això no és així, i per una vegada, encara que sigui l’última, cal confiar en la nostra classe política, ni que només sigui perquè el seu desprestigi i falta de credibilitat ha arribat a ser tan gran, que només una demostrada unitat i un èxit clar en la negociació del finançament la poden fer tornar, a ulls dels ciutadans, al lloc que no hauria d’haver abandonat mai, i que és el de la defensa dels interessos dels catalans per davant dels interessos partidistes, personalistes o forans.

El procés d’ERC. Una opinió en positiu.

M’he mostrat molt crític en la forma en que s’ha dut a terme el procés de primàries a ERC. He pensat que es feia massa sang i que es dirimien mers interessos personals quan el que calia era parlar d’estratègia i de model de partit. Malgrat tot crec que el procés ha servit en positiu per dues coses. Per una banda, s’ha donat una imatge de democràcia interna que molt militants d’altres partits voldrien i que els és negada sistemàticament. Amb apel•lacions al control organitzatiu o a l’eficiència en la presa de decisions el que en realitat aquests altres partits amaguen és la desconfiança de l’aparell cap a l’opinió oberta i sincera de la militància. Per altra costat, el partit ha aconseguit promocionar una sèrie de noms que si és capaç d’utilitzar en tota la seva força li poden donar molt de rendiment futur. Els Carretero, Bertrán, Carandell, Niubò, Renyer, junt amb els Puigcercós, Carod, Ridao, Benach i molts d’altres es veuran en l’obligació de construir entre tots l’ERC dels propers anys. Si algú ho intenta fer sobre els altres o contra els altres fracassarà; i si qui no treu el resultat esperat en aquestes primàries no assumeix el fet i no es posa a treballar, s’equivocarà i farà un molt mal favor al partit.

Ceguesa

El Toni Soler ens ve obsequiant els diumenges en els seus articles a La Vanguardia amb curtes però ben lúcides anàlisis sobre la crisi a ERC. Deia el 18 de maig:

Se acerca la final four congresual de Esquerra, y continúa el debate de ideas entre los distintos sectores en liza, golosos de un pastel que pronto será pastelito, si nadie lo remedia. Después de acusar a Carod-Rovira de no tener un calendario claro para llegar al 2014, el sector de Joan Carretero ha hecho pública su hoja de ruta,que prevé a) mayoría absoluta de ERC, b) proclamación de la República catalana en el Parlament, c) referéndum de autodeterminación, y d) enviar delegados a Madrid y Bruselas para negociar los “detalles”. Hala, amb dos collons. Y uno se pregunta: A los demás, ¿cómo no se nos había ocurrido?

Llestos com pocs, ells segueixen mirant-se el melic mentre el partit se’ls desfà als peus i la seva credibilitat cau a trossos. I seguia el Toni Soler ahir.

Hay mucha gente en Catalunya que no vería mal un proceso soberanista, ya sea por patriotismo o por pragmatismo, pero les frena ERC, el miedo a pensar que el futuro Estat Català estará en manos de Carod, Puigcercós, Vendrell, Carretero y compañía. Vaya por delante que todos ellos son dirigentes honestos, catalanistas convencidos, personas de buena fe, pero se ven lastrados por su instinto cainita, sus ridículos egos, su escaso sentido de la realidad y su probada incapacidad para la gestión pública, aun con loables excepciones.

Segur que hi ha molta gent que comparteix aquestes paraules. Dir-ho més clar és impossible, però ells són cecs i no ho veuen.

 

 

CDC i la refundació del catalanisme

M’he empassat tot l’esborrany sobre la refundació del catalanisme que es discutirà en el 15è Congrés de CDC. Deixant de banda el moll de l’os, el dret a decidir, al que m’hi referiré en un proper article, trobo que hi ha fragments molt interessants com els d’immigració, integració, estat del benestar, política mediterrània, europea, Catalunya global o medi ambient. Representen una aportació a un debat d’idees que per por, per incomoditat o per desídia ha quedat aturat o fins i tot embarrancat en un fangar de prejudicis i de demagògia. Llegint el text, CDC es vol situar en un espai social-liberal que pretén abraçar tot el que va des d’un centre-dreta moderat fins a l’esquerra no radical. S’ha parlat molt de si aquest manifest era una OPA a ERC, però llegint-lo detingudament, en els seus aspectes socials sembla més un intent de desbordar el PSC que una altra cosa. I crec que si el que diu s’ho creu i quan sigui possible ho implementa, es presenta per CDC una gran oportunitat.

El PSC ha passat de ser el partit de les elits intel•lectuals barcelonines, del progrés social i del canvi, a ser un partit conservador, sense idees noves, sense ideologia i sense ambició. És cert que guanya eleccions, però més enllà de ser una màquina de recollir vots no genera precisament il•lusió. Es vota el PSC a la contra, perquè és un mal menor en les eleccions generals, o perquè és el partit natural de molta gent que no s’acaba de sentir identificada amb el caràcter nacional del país. Un partit amb una base ideològica tant feble és un partit increïblement dèbil.

El document de CDC parla diversos cops de la capacitat de convèncer i de la capacitat de seduir. Parla de fer de Catalunya un projecte atractiu per molta gent que no s’hi acaba de sentir identificada i parla de crear il•lusió. Caldria que el partit trobés la forma d’implementar aquest missatge renovador, però també és veritat que per fer tot això cal molt més que un document ideològic. Per exemple, cal deixar clares les prioritats, perquè molts estem farts de veure que cada vegada que cal un pacte o un acord CiU s’oblida de tot el bagatge ideològic i passa a la defensa dels interessos més espuris. Per altra banda, cal veure com queden determinats líders polítics que han perdut molta credibilitat en els debats recents, especialment amb el de l’Estatut. I sobretot, cal saber què en pensa de tot plegat UDC o certes patums de CDC que es dediquen a llençar missatges incendiaris cada vegada que suposadament s’ataca la puresa de la nació.

Ve una època de congressos especialment interessant pel que pot significar un profund debat d’idees sobre el futur d’un país desorientat i desanimat. De moment hi ha gent que s’ha posat a parlar i a debatre. Es pot estar d’acord o no amb els seus posicionaments, es pot discrepar i discutir quan faci falta, però pel país és infinitament més valuós qualsevol debat de contingut que passar-se tot el dia clavant-se punyalades.

Il•lusos, amateurs o simples principiants?

Tremolava de dalt a baix, es passava les mans per l’hàbit com si les volgués eixugar de la sang que evocava.

- El golafre ha tornat a ser pur -em va dir Guillem.
- Però és aquesta la puresa? -vaig preguntar esgarrifat.
- N’hi deu haver d’altres menes -va dir Guillem-; però, sigui de la mena que sigui, sempre em fa por.
- Què us espanta de la puresa? -vaig preguntar.
- La pressa -respongué Guillem.

El nom de la rosa. Umberto Eco.

Carretero proposa dur ERC a la majoria absoluta per proclamar la independència. Chapeau. Com li duu ja és una altra història. Entenc Carretero com l’encarnació viva de la puresa: ERC s’ha de mantenir fidelíssima a les seves arrels primigènies, només pot pactar quan això impliqui avenços nacionals i ha de mantenir sempre un perfil clarament identificat. I és clar, la puresa només es pot assolir sense la barreja i per tant, com clarament proposa Carretero, el que cal és “créixer a l’oposició”. Chapeau altra vegada, si uns són uns il•lusos, els altres són uns amateurs i els darrers uns simples principiants. Era Andreotti que deia que el govern desgasta però que l’oposició encara desgasta més? Doncs això. Els únics partits que poden créixer són els partits de govern, i governar vol dir pactar, cedir, assumir responsabilitats, prendre decisions impopulars, en moltes ocasions perdre protagonisme per tornar-lo a guanyar, de vegades marcar un perfil baix per quan sigui el moment poder-lo marcar ben alt, ajornar reivindicacions en determinats moments i imposar-les en d’altres i treballar, treballar i sobretot treballar. No us preocupeu del vostre perfil si la feina que feu és feina ben feta! I em perdonareu, però quan un candidat em diu que la seva proposta és portar el partit a la majoria absoluta, home, només faltaria, però mentrestant què fem?

Castells

Antoni Castells, amb voluntat i fermesa, està donant una clara mostra de lideratge dintre d’un catalanisme que es troba en estat catatònic. ERC se sent còmode amb el Conseller i s’hi seguirà sentint si aquest manté la mateixa determinació que ha mostrat fins ara en la defensa del que diu l’Estatut sobre el finançament, i CiU veu amb preocupació com un líder del PSC no només li ha copiat el missatge sinó que es configura com un pol d’atracció social. És cert que Castells no és un independentista i és cert que les sigles del seu partit fan dubtar més d’un de fins a quin punt serà capaç de mantenir el que avui defensa. Malgrat tot cal seguir el personatge amb atenció, perquè depenent de com vagin les negociacions sobre el finançament i depenent de com sigui de fort l’enfrontament PSC-PSOE, Castells es pot acabar convertint en un aglutinador de corrents i sentiments polítics com el que no hem vist a Catalunya durant molts anys.

No és això

Si aquesta és la manera que té ERC de renovar el partit va ben arreglada. És una obvietat que si s’està en un govern que aposta per portar aigua de l’Ebre a Barcelona no es pot assistir a una manifestació contrària. O s’està al govern o s’està a la manifestació. No es poden fer polítiques o simples manifestacions públiques en funció d’uns vaivens pre-congressuals destinats a satisfer meres dinàmiques internes. ERC es torna a equivocar perquè no és així com es fa un partit de govern. Els vots no es perden per fer Montilla President, els vots es perden per adoptar posicionaments difusos, per fer polítiques erràtiques i per adoptar comportaments puerils.

Les anàlisi postelectorals diuen que el 74% dels vots que va perdre ERC en les darreres eleccions van anar a parar a l’abstenció. La lectura positiva que en pot fer el partit és que si aquests vots no van trobar alternativa vàlida són més fàcilment recuperables. La lectura negativa és que un votant fidel abans de canviar el seu vot sempre passa primer per l’abstenció. 

D’aigua i de governs agònics

Com diu avui el Joan Oliver a les seves engrunes, l’adjectiu per definir l’acció del govern en tota la problemàtica de l’aigua pot ser el de ’ridícul’, però com que li sembla que es queda massa curt convoca un concurs per trobar-ne un de més addient. En proposo tres: perdut, menyspreat i agònic.

Perdut. El govern està perdut, desorientat i mancat de lideratge. El President no opina i quan ho fa és per desautoritzar el seu Conseller o per tapar totes les vies d’aigua (mai més ben dit) que se li obren amb el govern “amic“ de Zapatero. El transvasament (sí, es diu així) del Segre ha estat proposat pel Govern amb arguments de l’oposició, criticat pel propi Govern i pels partits que li donen suport i rebutjat per CiU amb arguments propis d’ICV. S’han proposat alternatives en vaixell, en tren i només falta fer-ho en avió. I per cert, ningú parla de futur. Què farem si la sequera dura dos anys?

Menyspreat. Tal i com llegim avui a la Vanguardia, el govern “amic” de Madrid ha llençat un míssil contra el govern català. Les frases de Zapatero no només són contundents sinó que denoten un absolut menyspreu per la Generalitat i pel seu President, “ese pequeño trasvase no era una solución que desde luego yo conociera“ o “hay otras mejoras más útiles, más rápidas…y son las que se pondrán en marcha“ i acaba prometent aigua a Catalunya en nom del Govern d’Espanya. La Generalitat de Catalunya reduïda a l’extrem de Diputació de Teruel.

Agònic. Zapatero està dient al govern d’entesa que ni el vol ni li interessa. No vol que Catalunya li creï problemes ni tan sols d’imatge. Com fa temps que va dient Maragall, Zapatero s’ha tornat felipista i sap que una Catalunya governada per CiU, per tot allò tan nostrat de l’estabilitat i la responsabilitat, li plantejarà demandes però no problemes.

Zapatero farà el que sigui per acabar amb el govern d’entesa davant la incredulitat del PSC, els nervis d’ERC, l’astorament d’ICV i l’aquiescència de CiU. Això sí que és provincianització! Si a això li afegim els congressos de l’estiu, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut o el resultat de la negociació del finançament a aquest govern li queden dos dies. Potser sóc molt agosarat però m’atreveixo fins i tot a posar dates i resultats: cap a finals d’any hi haurà eleccions, el proper President de la Generalitat es dirà Artur Mas, governarà amb una majoria dèbil i amb el suport extern del PSC. Si guanya Zapatero, guanya Catalunya, doncs això, escac i mat.

Resultats III: ERC o el camí més curt entre l’èxit i el ridícul

ERC ha passat en sis anys de l’èxit a l’error, de l’error a la decepció, de la decepció al fracàs i del fracàs al ridícul. Les eleccions autonòmiques del 2003 culminaven un procés de creixement i il•lusió, en el que l’eufòria de veure els objectius complerts i superats van fer afirmar Carod que en les properes eleccions s’obtindria un milió de vots. ERC, en l’estratègia de convertir-se en l’esquerra nacional va apostar pel primer tripartit, i si bé l’opció tenia lògica, una cadena d’errors, incoherències i immadureses van començar a minar la credibilitat de la formació.

No es pot negar que el PSC ha assumit certs postulats del catalanisme que abans simplement obviava, però el preu pagat per això ha estat el de lliurar a un partit, que tendeix a prioritzar els interessos del PSOE per sobre dels del país, un poder absolut i un control asfixiant de totes les institucions. ERC no ha entès la capacitat d’adaptació i assimilació de la maquinària socialista i lluny de penetrar en els seus feus electorals ha estat fagocitada en els seus propis.

Tot això podria haver-se evitat amb polítiques diferents i actuacions més ordenades que haguessin mantingut la credibilitat, l’eficàcia i sobretot la força del partit. Tanmateix, començant pel viatge a Perpinyà i acabant per les baralles i desavinences públiques, passant pel Dragon Khan, la mediocre negociació de l’Estatut, l’expulsió del govern o la nefasta negociació del segon tripartit s’han encadenat una sèrie d’errors, que a més de minar l’eficàcia dels republicans, han fet caure votants i simpatitzants en la més profunda decepció. D’aquí al fracàs electoral només hi havia un pas però el que ningú s’ esperava era que aquell fos tan contundent, de 8 a 3 diputats i la pèrdua de la representació a Tarragona i Lleida.

Amb la clatellada era evident que calia obrir un període de reflexió i de canvis profunds, però enlloc d’això els líders del partit han tornat a les disputes personalistes i a les guerres fratricides amb baralles i discrepàncies públiques i notòries. Del fracàs al ridícul. Malgrat tot, en algun moment s’adonaran que cal mirar més enllà dels seus propis melics i començar els debats i les reformes. Cal que la regeneració no es limiti a un simple canvi de noms a la cúpula; cal que el partit sigui més previsible i més disciplinat internament i això vol dir abandonar d’una vegada per totes l’assamblearisme; cal saber quins objectius es persegueixen per no caure de nou en els errors del passat; cal entendre que CiU no desapareixerà sinó que és un partit consolidat i que a tot país li convé un centre-dreta nacional fort com li convé un centre-esquerra nacional fort; cal posar algun tipus de mecanisme per evitar les disputes públiques i aquesta tendència innata a apunyalar els líders per l’esquena; cal definir quin tipus de partit es vol ser, resistencial i amb comportaments extraparlamentaris o de govern i efectiu, les dues coses alhora són impossibles; cal fer pedagogia en les bases i fora d’elles, a la plena sobirania no s’hi arribarà ni demà ni demà passat, i mentrestant cal governar i governar vol dir prendre decisions que no agraden, comprometre’s en temes que no són del gust de tothom i en moltes ocasions fer renúncies.

La sort que té ERC és que té tres anys per donar la volta al partit, de pitjors n’han passat, però si no és capaç d’abordar aquesta regeneració amb profunditat ja es pot preparar per una llarguíssima temporada a l’oposició. Els adversaris estan a l’aguait, 350.000 vots perduts són una presa molt suculenta i si ERC els vol recuperar, seguir creixent i liderar l’independentisme cal que es deixi de disputes infantils i que es posi a treballar.