Decepció i ridícul, però ells hi tornen

Obstinats en el seu error i ofuscats pels seus petits interessos corren, altra vegada, el risc de decebre’ns a tots. Cal dir-los, perquè només ho entenen així, que no només es juguen el futur del país sinó el seu propi. Ja no ens els creiem, ja fa temps que no ens els creiem, però encara són a temps de demanar-nos una darrera oportunitat i de dir-nos que val la pena que ens representin. Si ens tornen a fallar, millor serà que desapareguin i donin pas a nova gent a qui com a mínim puguem atorgar el benefici del dubte.

Resultats II: CiU o la celebració de les derrotes

CiU és l´únic partit que s’ha salvat del tsunami bipartidista, ha guanyat un escó respecte les darreres eleccions generals (a hores d’ara el setè per Barcelona no acaba d’estar del tot clar) i ha recuperat la seva capacitat d’influència a Madrid. Quan CiU compara el seu resultat amb el de la resta de formacions fora de POSE i PP sembla que el resultat hagi estat prou bo, quan veu la clatallada d’ERC el resultat sembla una gran gesta i quan s’adona que ha superat gairebé totes les enquestes la sensació és de victòria. Tanmateix, seria bo que CiU no es deixés enganyar i s’adonés del que volen dir aquests resultats.

La federació nacionalista perd més de 50,000 vots respecte les darreres elecions generals, obté el segon pitjor resultat des de l’any 1982 i es queda en el seu sòl electoral. CiU ha estat incapaç de recollir el descontentament dels votants d’ERC, té problemes amb el vot jove, l’electorat es troba desorientat i el que és pitjor, la base social del nacionalisme es troba desmotivada i sense referents clars. Aquesta CiU no tornarà a la Generalitat i menys encara si la seva única estratègia passa per esperar una implosió del tripartit

Al meu entendre CiU té dos problemes bàsics, un primer d’horitzó i conseqüentment d’estratègia i un segon de credibilitat i per tant de lideratge.

La CiU de Pujol es movia en l’ambigüitat permanent, Catalunya és Lituània però Espanya no és la URSS, i això, que li va donar forts rendiments electorals i una important capacitat d’influència, s’ho podia permetre pel seu carisma i pel seu hiperlideratge. La Catalunya d’avui ha canviat molt, ningú s’assembla ni s’assemblarà per molt de temps al President Pujol, el nacionalisme es mostra escampat en més sigles, l’Espanya d’avui ja no és un país a modernitzar i a regenerar amb la influència catalana i fenòmens com el de la globalització o el de la immigració canvien el panorama de forma evident. Cap a on ha d’anar doncs Catalunya? Quin tipus d’estructura política en garanteix la seva pervivència i sobretot què cal fer per garantir la competitivitat del país en un món on la competència ve no només d’Espanya sinó del món sencer. Només definir els horitzons permetrà trobar una estratègia que ara sembla erràtica o inexistent.

Pel que fa a la credibilitat i capacitat dels líders, Artur Mas serà per sempre més i per bona part del nacionalisme català el dirigent de CiU que va accedir a retallar l’Estatut, i l’estigma de que ho va fer només pensant en el benefici propi el durà a sobre, sigui veritat o no, permanentment. Per altra banda i de forma paradoxal Duran encarna avui de la forma més clara l’antic roquisme,  és a dir l’intent d’implicar-se a fons en la governabilitat de l’Estat i poder obtenir alguna cosa a canvi. El problema és que avui per avui les necessitats de Catalunya van molt més enllà d’entrar en un govern a Madrid i després del fiasco de l’Estatut una col.laboració permanent només hauria de venir d’un compromis clar del govern espanyol de torn per respectar el caràcter nacional de Catalunya i desenvolupar l’Estat en aquest sentit. La conclusió és que Mas no és creïble com a líder capaç d’aglutinar un moviment prou ampli dins del nacionalisme i Duran, com diu en Sala Martin, és un politic del segle passat.

Els resultats electorals no han estat bons, podrien haver estat pitjors és cert, i el que cal és evitar aquest espectacle tan nostrat de celebrar sempre les derrotes pròpies. Els 11 diputats permeten una autocrítica reflexionada, una renovació ordenada i uns canvis pactats. Aquests 11 diputats no són pas una victòria sinó que representen tan sols una pròrroga que CiU hauria de saber aprofitar.

De Felipe a Ronaldinho, un dissabte complet

El PSC potser guanyarà les eleccions a Catalunya però deu tenir algun problema greu quan necessita treure a passejar Felipe Gonzàlez tan sovint. Segur que és popularíssim,  especialment entre bona part de la base militant socialista, però en ell no s’hi visualitza precisament un missatge de futur. I per cert, quin és el missatge? Ah sí, altra vegada, que ve el llop, quina por, quina por, que no guanyi el PP.   

I Mas insisteix, no n’aprendrà mai? 

Els catalans faríem bé d’emmirallar-nos més en processos com el quebequès, l’escocès o el flamenc que no pas en el el montenegrí o el kosovar. Ara bé, quan el govern de l’estat insisteix tant a dir que Kosovo no té res a veure amb Catalunya o Euskadi potser vol dir que alguna semblança hi ha.  

Hi entenc ben poc de futbol, però encara comprenc menys que els comentaristes de TV3 repeteixin fins al cansament que Ronaldinho ha marcat la diferència per transformar un penal. Més encara, em diuen que és un especialista en aquestes jugades. I penso, la diferència no l’hauria marcat justament si no l’hagués transformat el penal? I és que només faltaria! Que no corri, que no es mogui, que estigui desmotivat, que no s’entreni, no ho puc entendre, però que a més a més em diguin que marca la diferència perquè és un especialista xutant penals, vaja.

Mas s’equivoca per enèssima vegada

L’ambició és legítima però crec que és un error portar-la fins a l’extrem de trencar amb els propis principis. O bé ets Artur Mas o be ets Grouxo Marx, però les dues coses a la vegada no tan sols són impossibles sinó irrisòries. No es pot ser nacionalista i primar les decisions de Madrid sobre el Govern de Catalunya, no es pot defensar el sobiranisme i anar a Madrid a demanar un canvi al govern de la Generalitat, no es pot acusar el PSC de sucursalista i adoptar posicions inconseqüents amb tot un ideari catalanista, perquè els principis són els principis, per anar cap a un horitzó, per seguir amb peu ferm un camí i una lluita i per donar exemple, sobretot per donar exemple. Però quan ets capaç d’admetre que “aquests són els meus principis i si no li agraden en tinc d’altres” passes de ser un personatge respectable amb possibilitats d’expressar un lideratge a ser un simple element més de caricaturització mediàtica. No pots de cap manera voler liderar un país si ja fa temps que has deixat de ser un líder.