Catalunya, un país en decadència?

Cap on va Catalunya? Cap a la mediocritat i la paralització si no aturem aquesta espiral. I per aturar-la, només cal que assumim el nostre compromís individual, que no ha de ser amb ningú més que amb la societat, amb la suma dels interessos dels qui viuen amb nosaltres i que actuen, no només en funció dels seus objectius particulars, sinó amb un sentit de responsabilitat col·lectiva.

Mònica Terribas. Avui 27.05.2008.

He llegit aquest article a l’Avui d’avui i m’ha fet pensar en la perplexitat que em genera la immensa capacitat que tenim a Catalunya per autolesionar-nos i autodestruir-nos. N’entenc ben poc de futbol i menys encara de cuina, però dos exemples clars del que ens està passant els podem trobar en aquests dos mons: per un costat resulta que un senyor que es diu Giralt ha aconseguit reunir el nombre de signatures necessàries per promoure una moció de censura contra Laporta, un president del Barça que malgrat errors i excentricitats ha guanyat dues lligues i una copa de campions en quatre temporades; per altra banda, em deixa encara més atònit la batalla desfermada per Santi Santamaria contra Ferran Adrià, de la que han participat altres chefs locals i que no ha aconseguit res més que desprestigiar i desacreditar la gastronomia catalana. I com aquests se’m podrien acudir altres exemples, sense anar més lluny no cal ser un expert en política per veure com els nostres polítics són incapaços d’acordar uns mínims nacionals en temes com el finançament, la immigració o la política d’aigua.

Tinc la impressió que ens passem tot el dia parlant de Madrid i culpant Espanya de tots els nostres mals i no som capaços d’adonar-nos de les nostres pròpies mancances. Amb gran gesticulació ens enfilem cap a vicioses espirals autodestructives que estan a la base de la crisi que pateix el país i que ja no sé si és de creixement, de capacitats, d’identitat, de lideratge o de tot alhora. I és que si no ens espavilem i comencem a reaccionar no serà ningú altre sinó nosaltres mateixos els que a través d’una lenta i còmoda decadència menarem el país cap a la mediocritat més persistent i la paràlisi més absoluta.

La informació als mitjans

Però la informació que hauria d’arribar-nos des del periodisme austríac és el recorregut històric de Fritzl per un sistema que ha hagut de fallar en algun moment per permetre tota una vida de reclusió i abusos en una ciutat de l’anomenat Primer Món.

Es tracta d’un article de la Mònica Terribas a l’Avui d’avui en el que es planteja el paper que han de tenir els mitjans de comunicació en les notícies de successos. Penso que més enllà dels relats de les accions delictives o criminals, els mitjans s’haurien de plantejar què són i quin és el seu objectiu. Caldria que discernissin entre si el seu fi com a mitjans de comunicació és comunicar o en tan que empreses d’un sistema de lliure mercat és el de maximitzar el seu benefici. Segur que es pot estar en un entremig, però molt sovint se situen en l’extrem més crematístic. Quan el Mundo o la COPE fan anticatalanisme, no fan només anticatalanisme sinó que venen diaris i capten oyents en un sistema pervers que es retroalimenta. I és que alguns innocents ens pensem que la finalitat dels mitjans de comunicació és la d’informar, quan la realitat diu ben clarament que no és altra que la de simplement vendre notícies.