Vot de confiança

Sembla que els partits catalans han arribat a un acord de mínims sobre el que cal negociar amb Madrid sobre el finançament. Ja és ben trist que per tal que s’apliqui el que diu l’Estatut s’hagi de negociar primer a Catalunya els paràmetres amb els que després es negociarà, altra vegada, amb el govern espanyol.

Sigui com sigui cal donar un vot de confiança als quatre partits que han arribat a l’acord català i al President Montilla en particular per mirar d’obtenir el millor finançament possible. Però una vegada arribat al pacte final amb l’Estat caldrà valorar-lo seriosament, i si els nostres polítics demostren que s’han equivocat caldrà dir-ho clar i jutjar-los amb severitat en les properes eleccions; si es deixen prendre el pèl, a més a més de jutjar-los amb severitat, caldrà aconseguir apartar-los per sempre més de la nostra vida política per incompetents; i si es tornen a mostrar únicament inclinats en la defensa de l’interès partidista, caldrà no només jutjar-los amb severitat i apartar-los de la nostra vista, sinó qüestionar-se molt seriosament aquest sistema nostre de representació que s’hauria demostrat definitivament erroni i fals.

Montilla reivindica

Catalunya puede negociar, sí; pero ya no puede esperar más. Y, sobre todo, no puede aceptar que se le diga que “Ara no toca”.

És un discurs autonomista però és un discurs fet amb fermesa i voluntat de defensa dels interessos dels catalans. Cada vegada hi ha més gent que diu que quan el President Montilla hagi de triar entre Catalunya i el PSOE triarà Catalunya. Això només ens ho dirà el temps, mentrestant l’enfrontament amb el govern de Madrid va prenent cada vegada més i més cos, i del coratge del PSC i de la unitat dels partits catalans en depèn que batalles com les del finançament s’acabin guanyant.

D’aigua i de governs agònics

Com diu avui el Joan Oliver a les seves engrunes, l’adjectiu per definir l’acció del govern en tota la problemàtica de l’aigua pot ser el de ’ridícul’, però com que li sembla que es queda massa curt convoca un concurs per trobar-ne un de més addient. En proposo tres: perdut, menyspreat i agònic.

Perdut. El govern està perdut, desorientat i mancat de lideratge. El President no opina i quan ho fa és per desautoritzar el seu Conseller o per tapar totes les vies d’aigua (mai més ben dit) que se li obren amb el govern “amic“ de Zapatero. El transvasament (sí, es diu així) del Segre ha estat proposat pel Govern amb arguments de l’oposició, criticat pel propi Govern i pels partits que li donen suport i rebutjat per CiU amb arguments propis d’ICV. S’han proposat alternatives en vaixell, en tren i només falta fer-ho en avió. I per cert, ningú parla de futur. Què farem si la sequera dura dos anys?

Menyspreat. Tal i com llegim avui a la Vanguardia, el govern “amic” de Madrid ha llençat un míssil contra el govern català. Les frases de Zapatero no només són contundents sinó que denoten un absolut menyspreu per la Generalitat i pel seu President, “ese pequeño trasvase no era una solución que desde luego yo conociera“ o “hay otras mejoras más útiles, más rápidas…y son las que se pondrán en marcha“ i acaba prometent aigua a Catalunya en nom del Govern d’Espanya. La Generalitat de Catalunya reduïda a l’extrem de Diputació de Teruel.

Agònic. Zapatero està dient al govern d’entesa que ni el vol ni li interessa. No vol que Catalunya li creï problemes ni tan sols d’imatge. Com fa temps que va dient Maragall, Zapatero s’ha tornat felipista i sap que una Catalunya governada per CiU, per tot allò tan nostrat de l’estabilitat i la responsabilitat, li plantejarà demandes però no problemes.

Zapatero farà el que sigui per acabar amb el govern d’entesa davant la incredulitat del PSC, els nervis d’ERC, l’astorament d’ICV i l’aquiescència de CiU. Això sí que és provincianització! Si a això li afegim els congressos de l’estiu, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut o el resultat de la negociació del finançament a aquest govern li queden dos dies. Potser sóc molt agosarat però m’atreveixo fins i tot a posar dates i resultats: cap a finals d’any hi haurà eleccions, el proper President de la Generalitat es dirà Artur Mas, governarà amb una majoria dèbil i amb el suport extern del PSC. Si guanya Zapatero, guanya Catalunya, doncs això, escac i mat.

De què té por el PSC?

El PSC assumeix que pot perdre pes al govern de Zapatero. Ho publica el Periódico i ho atribueix a una política de revenja per part del PSOE. Aquest passarà factura al PSC a l’hora de formar un nou govern a causa de la sobirania que el socialisme català expressa reiteradament vers el socialisme espanyol: decisió de Montilla de pactar amb ERC contra el desig de Zapatero fer-ho amb CiU, defensa i aplicació de l’Estatut, batalla per un nou finançament, etc. 

Hi ha però una cosa que no acaba d’encaixar en tot plegat i és que si el PSC expressa d’aquesta manera la seva sobirania, el que està fent és prioritzar els interessos de país per sobre dels interessos de Zapatero, i aleshores la pregunta que sorgeix és la següent, què hi fan els vint-i-un diputats de Madrid? O dit d’una altra manera, si la prioritat dels interessos és la descrita, el PSC, amb vint-i-un escons al Congrés dels Diputats, que sumen més que els de CiU i ERC junts, que representen el 12.80% dels diputats del grup socialista, que podrien influir en la constitució de majories o en les condicions per escollir el President espanyol, es preocupa pel pes que pot tenir en el proper govern de Zapatero? Si aquest PSC prioritzés sempre i a tot arreu els interessos que diu defensar podria tenir el pes que desitgés i més. Sense els diputats del PSC el PSOE no és res. El PSC està en disposició d’influir, de governar els ministeris més importants i de fer una política que afavoreixi d’una vegada per totes el desenvolupament d’aquesta Espanya plural que tan predica i que ningú Ebre enllà es creu. Només cal que se n’adoni del que pot arribar a fer i només cal que vulgui fer-ho, però amb aquest complex d’inferioritat tan acusat que mostra no només perdrà pes en el futur govern espanyol sinó que no podrà influir en res, i com en legislatures passades serà de nou ignorat i els seus diputats tractats com a simples robots premedors de botons a les ordres indiscutibles d’una unitat central. Si, no, abstenció.