Mirar endavant amb convicció

Segur que els pactes del Majèstic entre CiU i PP haurien pogut donar per molt més, i segur que en finançament s’haurien pogut aconseguir més recursos, més impostos i més capacitat normativa (és que ni els impostos especials!). Però quan veig com gasta la demagògia l’actual govern socialista començo a pensar que aquesta gent fa temps que ha traspassat tots els límits de la decència. Ara resulta que la situació actual d’escanyament dels recursos de la Generalitat ve del pacte de CiU amb el PP, com si ells no haguessin manat ni abans ni després. Quan els veig tan comprensius amb els interessos dels catalans, penso, bé, porteu gairebé cinc anys governant i què heu fet per donar la volta a aquella situació tan injusta? Ara teniu l’oportunitat de demostrar que sou millors, que arribareu a un acord just, que entendreu el veritable significat del mot solidaritat. Però no, no serà així perquè l’únic llenguatge que entenen a Madrid és el dels vots. Ni justícia, ni solidaritat, ni socialisme. I l’única possibilitat que tenim els catalans de no ser tractats com a meres comparses autonòmiques i de ser respectats rau en nosaltres mateixos. Per això cal mirar més al futur que al passat, amb convicció i unitat, perquè no ens podem permetre una nova presa de pèl.

Amb la negociació pel finançament ens hi juguem les nostres possibilitats de creixement i de cohesió futures així com la pròpia competitivitat de país, però sobretot hi ha en joc un respecte del que n’anem molt mancats, bàsic per anar posant les bases d’una infrastructura nacional sòlida que ens permeti afrontar tots els reptes d’un entorn que es presenta cada vegada més dinàmic i complex.

PP, sense canvis

Poden canviar d’estratègia, poden mirar de virar cap al centre, poder intentar agradar i caure més simpàtics als catalans, però el seu problema no és d’actuació en la realitat sinó de percepció de la realitat. Quan fins i tot el president del partit a Catalunya l’han d’imposar des de Madrid és que senzillament no han entès res.

Rajoy ja és bo

La baixa autoestima que tenim els catalans es podria mesurar amb la nostra capacitat per fer bons personatges que s’han caracteritzat insistentment per mentir-nos, enganyar-nos o directament atacar-nos, especialment quan aquests es veuen contraposats amb un nou individu o grup que brandeix ostentosament un caràcter reaccionari de major envergadura . Zapatero era més bo com més agressiu era el PP primer d’Aznar i després de Rajoy. Era igual que fos el principal responsable de la retallada de l’Estatut, que mentís amb l’arribada de l’AVE o amb els càlcul dels diners per infrastructures, al costat hi tenia la dreta més reaccionària i cavernícola i això el convertia en un bon noi.

¡Traidores! ¡Rajoy dimisión! o ¡Vete con Zapatero! eren crits que emetia ahir aquesta dreta cavernària davant de la seu central del PP. Rajoy fa dies que es veu assetjat per la dreta espanyola més negra i això ja el fa bo. És igual que hagi estat l’hereu d’un PP extrem o el primer responsable d’un partit que ha proferit les pitjors agressions dialèctiques contra els catalans des del franquisme. Ara ja és bo. I això ens hauria de fer reflexionar molt sobre la volubilitat de les nostres percepcions i sobre la nostra capacitat per autorespectar-nos.

Desil·lusió, desesperació o simple mediocritat?

Diu Zapatero que la pitjor previsió d’atur que es pot esperar “sempre serà millor que la millor que va tenir el PP” en la seva última legislatura. O sigui, que no només juguem a fer economia ficció sinó que ens hem d’acontentar a ser no tan dolents com els més dolents.  Definitivament els nous aturats que apareixeran en els propers mesos estaran eufòrics de saber que són la confirmació d’una estadística millor que la millor de la darrera legislatura del PP. I per cert, tan poc té a oferir el PSOE que en la seva segona legislatura encara s’ha de justificar en les darreres polítiques dels populars?

Doncs ja tornen.

Si l’altre dia dèiem que CiU mostraria una suprema manca d’autoestima si votava Bono, avui diem que el PSC demostrarà un cop més el seu cinisme fent el mateix. Els socialistes ja han confirmat el seu vot i això demostra que aquella campanya trista i de baix nivell que van fer, no pretenia aturar aquells que atacaven Catalunya sinó només agrupar el vot útil d’un ramat indecís i descontent.

Parlaven dels 25 diputats que defensaran Catalunya, però aquests 25 diputats començaran la legislatura donant el seu vot a la persona que s’ha destacat pels atacs més clars al catalanisme i als interessos materials de la gent d’aquest país. El nacionalisme de Bono és el mateix que el del PP. Fins i tot el PSC l’havia criticat fermament en campanya, la mateixa campanya del si tu no hi vas ells tornen. Si? doncs ja tornen. 

Resultats II: CiU o la celebració de les derrotes

CiU és l´únic partit que s’ha salvat del tsunami bipartidista, ha guanyat un escó respecte les darreres eleccions generals (a hores d’ara el setè per Barcelona no acaba d’estar del tot clar) i ha recuperat la seva capacitat d’influència a Madrid. Quan CiU compara el seu resultat amb el de la resta de formacions fora de POSE i PP sembla que el resultat hagi estat prou bo, quan veu la clatallada d’ERC el resultat sembla una gran gesta i quan s’adona que ha superat gairebé totes les enquestes la sensació és de victòria. Tanmateix, seria bo que CiU no es deixés enganyar i s’adonés del que volen dir aquests resultats.

La federació nacionalista perd més de 50,000 vots respecte les darreres elecions generals, obté el segon pitjor resultat des de l’any 1982 i es queda en el seu sòl electoral. CiU ha estat incapaç de recollir el descontentament dels votants d’ERC, té problemes amb el vot jove, l’electorat es troba desorientat i el que és pitjor, la base social del nacionalisme es troba desmotivada i sense referents clars. Aquesta CiU no tornarà a la Generalitat i menys encara si la seva única estratègia passa per esperar una implosió del tripartit

Al meu entendre CiU té dos problemes bàsics, un primer d’horitzó i conseqüentment d’estratègia i un segon de credibilitat i per tant de lideratge.

La CiU de Pujol es movia en l’ambigüitat permanent, Catalunya és Lituània però Espanya no és la URSS, i això, que li va donar forts rendiments electorals i una important capacitat d’influència, s’ho podia permetre pel seu carisma i pel seu hiperlideratge. La Catalunya d’avui ha canviat molt, ningú s’assembla ni s’assemblarà per molt de temps al President Pujol, el nacionalisme es mostra escampat en més sigles, l’Espanya d’avui ja no és un país a modernitzar i a regenerar amb la influència catalana i fenòmens com el de la globalització o el de la immigració canvien el panorama de forma evident. Cap a on ha d’anar doncs Catalunya? Quin tipus d’estructura política en garanteix la seva pervivència i sobretot què cal fer per garantir la competitivitat del país en un món on la competència ve no només d’Espanya sinó del món sencer. Només definir els horitzons permetrà trobar una estratègia que ara sembla erràtica o inexistent.

Pel que fa a la credibilitat i capacitat dels líders, Artur Mas serà per sempre més i per bona part del nacionalisme català el dirigent de CiU que va accedir a retallar l’Estatut, i l’estigma de que ho va fer només pensant en el benefici propi el durà a sobre, sigui veritat o no, permanentment. Per altra banda i de forma paradoxal Duran encarna avui de la forma més clara l’antic roquisme,  és a dir l’intent d’implicar-se a fons en la governabilitat de l’Estat i poder obtenir alguna cosa a canvi. El problema és que avui per avui les necessitats de Catalunya van molt més enllà d’entrar en un govern a Madrid i després del fiasco de l’Estatut una col.laboració permanent només hauria de venir d’un compromis clar del govern espanyol de torn per respectar el caràcter nacional de Catalunya i desenvolupar l’Estat en aquest sentit. La conclusió és que Mas no és creïble com a líder capaç d’aglutinar un moviment prou ampli dins del nacionalisme i Duran, com diu en Sala Martin, és un politic del segle passat.

Els resultats electorals no han estat bons, podrien haver estat pitjors és cert, i el que cal és evitar aquest espectacle tan nostrat de celebrar sempre les derrotes pròpies. Els 11 diputats permeten una autocrítica reflexionada, una renovació ordenada i uns canvis pactats. Aquests 11 diputats no són pas una victòria sinó que representen tan sols una pròrroga que CiU hauria de saber aprofitar.

Resultats I: El PSC o l’estratègia perfecta

Un relat simple, clar i concís i una estratègia perfecta. Si tu no hi vas ells tornen. Que ve el PP i per evitar-ho només hi ha un nom, Zapatero. Això dit i repetit per una munió de mitjans afins i amb el control de totes les institucions del país.

El PSC és un partit que té frontera amb tots el altres. Es troba al bell mig de la política catalana i això és centralitat. El PSC és federalista i constitucionalista, catalanista i unionista, catalanoparlant i castellanoparlant, noucentista i juanista (de Juani), socialdemòcrata i social-liberal, intel.lectual i simple , pijo i obrerista, utòpic i pragmàtic, baixllobregatí i santgervasià, ecologista i realista. Tota una amalgama brutal que unida al control institucional el converteix en una màquina electoral perfecta. El PSC és un instrument de luxe per guanyar vots i per guanyar eleccions. Només té un problema, més enllà del missatge de la por què ens proposa?

Els socialistes catalans han obtingut el millor resultat de la seva història i lliuraran al PSOE 25 diputats. A Catalunya el PSC treu catorze diputats de diferència a CiU i 18 al PP i dels cinc diputats que puja el PSOE 4 els obté a Catalunya. La pregunta és: el PSC tornarà a anar a Madrid de comparsa o es voldrà fer notar? S’acosta la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, la negociació del nou finançament i la decisió sobre el nou model de gestió del Prat. Hi ha temes cabdals i dels que se’n parla menys com el futur de l’Euroregió o del corredor mediterrani i la MAT i el quart cinturó depenen en bona mesura del que es decideixi a Madrid. No dic ja que el PSC hagi de recuperar el grup parlamentari però actuarà com sempre donant un suport incondicional a Zapatero o es comportarà com el primer partit de Catalunya? Ho sabrem aviat però de la resposta a aquest pregunta depèn que entrem en una etapa de cert redreçament de la situació del país o que persistim en una provincianització que pot ser definitiva.

Valoració d’urgència

Guanya el PSOE. Millora els resultats respecte les eleccions del 2004 i s’acosta a la majoria absoluta. Val a dir però que el PP també puja i en un percentatge lleugerament superior. La bipolarització ha funcionat i tot sembla indicar una tendència política a l’americana de simplificació de l’escenari a dos grans partits sense lloc a gaire cosa més.

A Catalunya guanya el missatge de la por al llop. El PSC, amb la campanya més simple de la seva història, s’ha fet amb una victòria molt més clara que la d’ara fa quatre anys. Dels 5 diputats que guanya el PSOE a l’Estat 4 els aporta el PSC. Caldria que això es notés d’alguna manera a Madrid però no ens farem gaires il·lusions.

CiU aguanta. Manté els escons de les darreres eleccions i el resultat del PSOE els obra un important terreny de joc sobretot si la crisi econòmica s’aprofundeix. Tot plegat però no és per llençar coets i cal que CiU es plantegi moltes coses si vol tornar a liderar el país: quina Catalunya vol, quina ha de ser la relació de Catalunya amb Espanya, quin ha de ser el seu paper a Catalunya i a Espanya i sobretot qui ha de liderar un procés no només de lluita partidista sinó de motivació i de reacció social. De les respostes a aquestes preguntes en pot sortir el catalanisme del segle XXI: sobitanista o autonomista, desacomplexat o resignat. De moment perplex.

ERC s’enfonsa. El fracàs ha estat rotund i absolut. De 8 a 3 escons i una pèrdua de 400,000 vots. Segur que en la patacada hi ha pesat el vot útil i la baixada de la participació, però si això ha estat així ha vingut generat per la pròpia incapacitat del partit per donar una imatge clara i coherent del que es vol i del que es pretén. És avui a ERC a qui li convé fer més autocrítica que a ningú i a qui li cal una reformulació de l’estratègia dels darrers deu anys. Caldrà una reorientació dels objectius i a la llarga una reestructuració de l’estructura del partit. Segurament aviat veurem canvis de persones i probablement de voluntats. M’atreveixo a fer un pronòstic: la primera víctima del resultat d’aquesta nit serà el govern tripartit.

El debat

Un debat que ha demostrat el contrari de tot allò que volia representar, la pluralitat d’idees, de formes i la diversitat democràtica. Només dos candidats, Zapatero i Rajoy, PSOE i PP, res més. I no és així com es debat de present i de futur, primer perquè la democràcia espanyola no és un sistema presidencialista i segon perquè molt probablement els dos partits necessitaran la participació d’altres formacions per poder constituir un govern.

Dit això i si ens hem de cenyir al que hem vist aquesta nit diria que Zapatero ha estat clar i convincent davant d’un Rajoy massa artificial i que venia fins i tot massa preparat. Zapatero parlava i Rajoy llegia, Zapatero es referia al seu interlocutor en segona persona i Rajoy en tercera, Zapatero mirava la càmara amb naturalitat i Rajoy amb inseguretat. En les idees també ha vençut Zapatero. Rajoy ha tingut alguns punts forts, educació i vivenda, però ni en economia ha estat capaç de vèncer l’adversari. L’economia està en plena desacceleració, la productivitat en mínims, els preus a l’alça, la balança per compte corrent en el dèficit més important de l’OCDE i en els mitjans internacionals no es para de parlar dels problemes que poden tenir els bancs espanyols si segueix la crisi financera actual. Rajoy no només no ha sabut aprofitar res de tot això sinó que com un principiant s’ha vist arrossegat pels milers de dades estadístiques, que barrejant moments, períodes i percentatges ha presentat Zapatero.

La resta ha estat més del de sempre. Per Rajoy tot és un desastre, tant que el missatge buit de Zapatero de l’Espanya optimista qualla per si sol. I si concretem, el govern s’ha venut a ETA i Espanya es desmembra, i esclar quan la mentida és tan grossa a Zapatero només li cal posar cara de bon noi i dir que Aznar va dir allò del ‘Movimiento de Liberación Nacional Vasco’ o que Catalunya avui està més unida a Espanya per l’AVE i tot arreglat.

Zapatero és un president i Rajoy un aprenent, llàstima que entremig hi estem nosaltres, mirant-nos-ho tot des d’una barrera que fa temps que hauríem d’haver saltat. Com deia avui el President Pujol cal que hi hagi una “reacció pròpia” perquè sinó el missatge que rebran PSOE i PP és que és igual incomplir promeses i maltractar-nos. Entendran que als catalans se’ls pot mentir i atacar tranquil·lament perquè mai hi ha càstig i sense càstig no som més que un sac de vots.