Vot de confiança

Sembla que els partits catalans han arribat a un acord de mínims sobre el que cal negociar amb Madrid sobre el finançament. Ja és ben trist que per tal que s’apliqui el que diu l’Estatut s’hagi de negociar primer a Catalunya els paràmetres amb els que després es negociarà, altra vegada, amb el govern espanyol.

Sigui com sigui cal donar un vot de confiança als quatre partits que han arribat a l’acord català i al President Montilla en particular per mirar d’obtenir el millor finançament possible. Però una vegada arribat al pacte final amb l’Estat caldrà valorar-lo seriosament, i si els nostres polítics demostren que s’han equivocat caldrà dir-ho clar i jutjar-los amb severitat en les properes eleccions; si es deixen prendre el pèl, a més a més de jutjar-los amb severitat, caldrà aconseguir apartar-los per sempre més de la nostra vida política per incompetents; i si es tornen a mostrar únicament inclinats en la defensa de l’interès partidista, caldrà no només jutjar-los amb severitat i apartar-los de la nostra vista, sinó qüestionar-se molt seriosament aquest sistema nostre de representació que s’hauria demostrat definitivament erroni i fals.

Decepció i ridícul, però ells hi tornen

Obstinats en el seu error i ofuscats pels seus petits interessos corren, altra vegada, el risc de decebre’ns a tots. Cal dir-los, perquè només ho entenen així, que no només es juguen el futur del país sinó el seu propi. Ja no ens els creiem, ja fa temps que no ens els creiem, però encara són a temps de demanar-nos una darrera oportunitat i de dir-nos que val la pena que ens representin. Si ens tornen a fallar, millor serà que desapareguin i donin pas a nova gent a qui com a mínim puguem atorgar el benefici del dubte.

9 d’agost

Avui és 9 d’agost i avui és el dia que es confirma l’incompliment per part del govern de l’Estat d’una llei aprovada pel Parlament Espanyol. S’ha parlat prou del pobre i trist exemple que dóna un govern que incompleix les seves pròpies lleis i que ni ho reconeix ni se n’excusa, però més enllà de la vergonya democràtica que un fet així suposa, cal destacar la reacció tan del govern català com de l’oposició (aquí, aquí, aquí, o aquí). Sí, molts diran que el PSC fa comèdia i altres diran que CiU acabarà tancant un pacte per la porta del darrere que acabarà d’enterrar el catalanisme. Potser sí, però de moment això no és així, i per una vegada, encara que sigui l’última, cal confiar en la nostra classe política, ni que només sigui perquè el seu desprestigi i falta de credibilitat ha arribat a ser tan gran, que només una demostrada unitat i un èxit clar en la negociació del finançament la poden fer tornar, a ulls dels ciutadans, al lloc que no hauria d’haver abandonat mai, i que és el de la defensa dels interessos dels catalans per davant dels interessos partidistes, personalistes o forans.

La insofrible lleugeresa del PSC

Zapatero es vol fer amic de Duran i per aconseguir-ho no té el més mínim problema en obviar un PSC que ni es queixa ni protesta. Vint-i-cinc diputats sense cap capacitat d’influència. Es vota la moció sobre l’estudi del transvasament del Roine i el PSC, que sempre i de forma contundent s’hi ha mostrat en contra, calla i hi vota a favor. Ja hi estem acostumats, però una cosa és la incoherència que suposa votar coses diferents a Barcelona i a Madrid i l’altre el fet experimentar el despreci absolut per part del PSOE a la teva línia ideològica, política i estratègica. No n’aprendran mai?

CDC i la refundació del catalanisme

M’he empassat tot l’esborrany sobre la refundació del catalanisme que es discutirà en el 15è Congrés de CDC. Deixant de banda el moll de l’os, el dret a decidir, al que m’hi referiré en un proper article, trobo que hi ha fragments molt interessants com els d’immigració, integració, estat del benestar, política mediterrània, europea, Catalunya global o medi ambient. Representen una aportació a un debat d’idees que per por, per incomoditat o per desídia ha quedat aturat o fins i tot embarrancat en un fangar de prejudicis i de demagògia. Llegint el text, CDC es vol situar en un espai social-liberal que pretén abraçar tot el que va des d’un centre-dreta moderat fins a l’esquerra no radical. S’ha parlat molt de si aquest manifest era una OPA a ERC, però llegint-lo detingudament, en els seus aspectes socials sembla més un intent de desbordar el PSC que una altra cosa. I crec que si el que diu s’ho creu i quan sigui possible ho implementa, es presenta per CDC una gran oportunitat.

El PSC ha passat de ser el partit de les elits intel•lectuals barcelonines, del progrés social i del canvi, a ser un partit conservador, sense idees noves, sense ideologia i sense ambició. És cert que guanya eleccions, però més enllà de ser una màquina de recollir vots no genera precisament il•lusió. Es vota el PSC a la contra, perquè és un mal menor en les eleccions generals, o perquè és el partit natural de molta gent que no s’acaba de sentir identificada amb el caràcter nacional del país. Un partit amb una base ideològica tant feble és un partit increïblement dèbil.

El document de CDC parla diversos cops de la capacitat de convèncer i de la capacitat de seduir. Parla de fer de Catalunya un projecte atractiu per molta gent que no s’hi acaba de sentir identificada i parla de crear il•lusió. Caldria que el partit trobés la forma d’implementar aquest missatge renovador, però també és veritat que per fer tot això cal molt més que un document ideològic. Per exemple, cal deixar clares les prioritats, perquè molts estem farts de veure que cada vegada que cal un pacte o un acord CiU s’oblida de tot el bagatge ideològic i passa a la defensa dels interessos més espuris. Per altra banda, cal veure com queden determinats líders polítics que han perdut molta credibilitat en els debats recents, especialment amb el de l’Estatut. I sobretot, cal saber què en pensa de tot plegat UDC o certes patums de CDC que es dediquen a llençar missatges incendiaris cada vegada que suposadament s’ataca la puresa de la nació.

Ve una època de congressos especialment interessant pel que pot significar un profund debat d’idees sobre el futur d’un país desorientat i desanimat. De moment hi ha gent que s’ha posat a parlar i a debatre. Es pot estar d’acord o no amb els seus posicionaments, es pot discrepar i discutir quan faci falta, però pel país és infinitament més valuós qualsevol debat de contingut que passar-se tot el dia clavant-se punyalades.

Montilla reivindica

Catalunya puede negociar, sí; pero ya no puede esperar más. Y, sobre todo, no puede aceptar que se le diga que “Ara no toca”.

És un discurs autonomista però és un discurs fet amb fermesa i voluntat de defensa dels interessos dels catalans. Cada vegada hi ha més gent que diu que quan el President Montilla hagi de triar entre Catalunya i el PSOE triarà Catalunya. Això només ens ho dirà el temps, mentrestant l’enfrontament amb el govern de Madrid va prenent cada vegada més i més cos, i del coratge del PSC i de la unitat dels partits catalans en depèn que batalles com les del finançament s’acabin guanyant.

Castells

Antoni Castells, amb voluntat i fermesa, està donant una clara mostra de lideratge dintre d’un catalanisme que es troba en estat catatònic. ERC se sent còmode amb el Conseller i s’hi seguirà sentint si aquest manté la mateixa determinació que ha mostrat fins ara en la defensa del que diu l’Estatut sobre el finançament, i CiU veu amb preocupació com un líder del PSC no només li ha copiat el missatge sinó que es configura com un pol d’atracció social. És cert que Castells no és un independentista i és cert que les sigles del seu partit fan dubtar més d’un de fins a quin punt serà capaç de mantenir el que avui defensa. Malgrat tot cal seguir el personatge amb atenció, perquè depenent de com vagin les negociacions sobre el finançament i depenent de com sigui de fort l’enfrontament PSC-PSOE, Castells es pot acabar convertint en un aglutinador de corrents i sentiments polítics com el que no hem vist a Catalunya durant molts anys.

D’aigua i de governs agònics

Com diu avui el Joan Oliver a les seves engrunes, l’adjectiu per definir l’acció del govern en tota la problemàtica de l’aigua pot ser el de ’ridícul’, però com que li sembla que es queda massa curt convoca un concurs per trobar-ne un de més addient. En proposo tres: perdut, menyspreat i agònic.

Perdut. El govern està perdut, desorientat i mancat de lideratge. El President no opina i quan ho fa és per desautoritzar el seu Conseller o per tapar totes les vies d’aigua (mai més ben dit) que se li obren amb el govern “amic“ de Zapatero. El transvasament (sí, es diu així) del Segre ha estat proposat pel Govern amb arguments de l’oposició, criticat pel propi Govern i pels partits que li donen suport i rebutjat per CiU amb arguments propis d’ICV. S’han proposat alternatives en vaixell, en tren i només falta fer-ho en avió. I per cert, ningú parla de futur. Què farem si la sequera dura dos anys?

Menyspreat. Tal i com llegim avui a la Vanguardia, el govern “amic” de Madrid ha llençat un míssil contra el govern català. Les frases de Zapatero no només són contundents sinó que denoten un absolut menyspreu per la Generalitat i pel seu President, “ese pequeño trasvase no era una solución que desde luego yo conociera“ o “hay otras mejoras más útiles, más rápidas…y son las que se pondrán en marcha“ i acaba prometent aigua a Catalunya en nom del Govern d’Espanya. La Generalitat de Catalunya reduïda a l’extrem de Diputació de Teruel.

Agònic. Zapatero està dient al govern d’entesa que ni el vol ni li interessa. No vol que Catalunya li creï problemes ni tan sols d’imatge. Com fa temps que va dient Maragall, Zapatero s’ha tornat felipista i sap que una Catalunya governada per CiU, per tot allò tan nostrat de l’estabilitat i la responsabilitat, li plantejarà demandes però no problemes.

Zapatero farà el que sigui per acabar amb el govern d’entesa davant la incredulitat del PSC, els nervis d’ERC, l’astorament d’ICV i l’aquiescència de CiU. Això sí que és provincianització! Si a això li afegim els congressos de l’estiu, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut o el resultat de la negociació del finançament a aquest govern li queden dos dies. Potser sóc molt agosarat però m’atreveixo fins i tot a posar dates i resultats: cap a finals d’any hi haurà eleccions, el proper President de la Generalitat es dirà Artur Mas, governarà amb una majoria dèbil i amb el suport extern del PSC. Si guanya Zapatero, guanya Catalunya, doncs això, escac i mat.

Doncs ja tornen.

Si l’altre dia dèiem que CiU mostraria una suprema manca d’autoestima si votava Bono, avui diem que el PSC demostrarà un cop més el seu cinisme fent el mateix. Els socialistes ja han confirmat el seu vot i això demostra que aquella campanya trista i de baix nivell que van fer, no pretenia aturar aquells que atacaven Catalunya sinó només agrupar el vot útil d’un ramat indecís i descontent.

Parlaven dels 25 diputats que defensaran Catalunya, però aquests 25 diputats començaran la legislatura donant el seu vot a la persona que s’ha destacat pels atacs més clars al catalanisme i als interessos materials de la gent d’aquest país. El nacionalisme de Bono és el mateix que el del PP. Fins i tot el PSC l’havia criticat fermament en campanya, la mateixa campanya del si tu no hi vas ells tornen. Si? doncs ja tornen. 

Resultats I: El PSC o l’estratègia perfecta

Un relat simple, clar i concís i una estratègia perfecta. Si tu no hi vas ells tornen. Que ve el PP i per evitar-ho només hi ha un nom, Zapatero. Això dit i repetit per una munió de mitjans afins i amb el control de totes les institucions del país.

El PSC és un partit que té frontera amb tots el altres. Es troba al bell mig de la política catalana i això és centralitat. El PSC és federalista i constitucionalista, catalanista i unionista, catalanoparlant i castellanoparlant, noucentista i juanista (de Juani), socialdemòcrata i social-liberal, intel.lectual i simple , pijo i obrerista, utòpic i pragmàtic, baixllobregatí i santgervasià, ecologista i realista. Tota una amalgama brutal que unida al control institucional el converteix en una màquina electoral perfecta. El PSC és un instrument de luxe per guanyar vots i per guanyar eleccions. Només té un problema, més enllà del missatge de la por què ens proposa?

Els socialistes catalans han obtingut el millor resultat de la seva història i lliuraran al PSOE 25 diputats. A Catalunya el PSC treu catorze diputats de diferència a CiU i 18 al PP i dels cinc diputats que puja el PSOE 4 els obté a Catalunya. La pregunta és: el PSC tornarà a anar a Madrid de comparsa o es voldrà fer notar? S’acosta la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, la negociació del nou finançament i la decisió sobre el nou model de gestió del Prat. Hi ha temes cabdals i dels que se’n parla menys com el futur de l’Euroregió o del corredor mediterrani i la MAT i el quart cinturó depenen en bona mesura del que es decideixi a Madrid. No dic ja que el PSC hagi de recuperar el grup parlamentari però actuarà com sempre donant un suport incondicional a Zapatero o es comportarà com el primer partit de Catalunya? Ho sabrem aviat però de la resposta a aquest pregunta depèn que entrem en una etapa de cert redreçament de la situació del país o que persistim en una provincianització que pot ser definitiva.