Mirar endavant amb convicció

Segur que els pactes del Majèstic entre CiU i PP haurien pogut donar per molt més, i segur que en finançament s’haurien pogut aconseguir més recursos, més impostos i més capacitat normativa (és que ni els impostos especials!). Però quan veig com gasta la demagògia l’actual govern socialista començo a pensar que aquesta gent fa temps que ha traspassat tots els límits de la decència. Ara resulta que la situació actual d’escanyament dels recursos de la Generalitat ve del pacte de CiU amb el PP, com si ells no haguessin manat ni abans ni després. Quan els veig tan comprensius amb els interessos dels catalans, penso, bé, porteu gairebé cinc anys governant i què heu fet per donar la volta a aquella situació tan injusta? Ara teniu l’oportunitat de demostrar que sou millors, que arribareu a un acord just, que entendreu el veritable significat del mot solidaritat. Però no, no serà així perquè l’únic llenguatge que entenen a Madrid és el dels vots. Ni justícia, ni solidaritat, ni socialisme. I l’única possibilitat que tenim els catalans de no ser tractats com a meres comparses autonòmiques i de ser respectats rau en nosaltres mateixos. Per això cal mirar més al futur que al passat, amb convicció i unitat, perquè no ens podem permetre una nova presa de pèl.

Amb la negociació pel finançament ens hi juguem les nostres possibilitats de creixement i de cohesió futures així com la pròpia competitivitat de país, però sobretot hi ha en joc un respecte del que n’anem molt mancats, bàsic per anar posant les bases d’una infrastructura nacional sòlida que ens permeti afrontar tots els reptes d’un entorn que es presenta cada vegada més dinàmic i complex.

9 d’agost

Avui és 9 d’agost i avui és el dia que es confirma l’incompliment per part del govern de l’Estat d’una llei aprovada pel Parlament Espanyol. S’ha parlat prou del pobre i trist exemple que dóna un govern que incompleix les seves pròpies lleis i que ni ho reconeix ni se n’excusa, però més enllà de la vergonya democràtica que un fet així suposa, cal destacar la reacció tan del govern català com de l’oposició (aquí, aquí, aquí, o aquí). Sí, molts diran que el PSC fa comèdia i altres diran que CiU acabarà tancant un pacte per la porta del darrere que acabarà d’enterrar el catalanisme. Potser sí, però de moment això no és així, i per una vegada, encara que sigui l’última, cal confiar en la nostra classe política, ni que només sigui perquè el seu desprestigi i falta de credibilitat ha arribat a ser tan gran, que només una demostrada unitat i un èxit clar en la negociació del finançament la poden fer tornar, a ulls dels ciutadans, al lloc que no hauria d’haver abandonat mai, i que és el de la defensa dels interessos dels catalans per davant dels interessos partidistes, personalistes o forans.

Fets i paraules

El PSOE defensa el català. Gràcies Buana Zapatero, des de la colònia te n’estem agraïts. També ens agradaria que no ens obliguessis a haver d’estudiar una tercera hora de castellà a la setmana, que ens permetessis parlar-lo al Congrés dels Diputats o que aconseguissis que es parlés al Parlament Europeu. Gràcies per les paraules de suport. Ara necessitem els fets.

La insofrible lleugeresa del PSC

Zapatero es vol fer amic de Duran i per aconseguir-ho no té el més mínim problema en obviar un PSC que ni es queixa ni protesta. Vint-i-cinc diputats sense cap capacitat d’influència. Es vota la moció sobre l’estudi del transvasament del Roine i el PSC, que sempre i de forma contundent s’hi ha mostrat en contra, calla i hi vota a favor. Ja hi estem acostumats, però una cosa és la incoherència que suposa votar coses diferents a Barcelona i a Madrid i l’altre el fet experimentar el despreci absolut per part del PSOE a la teva línia ideològica, política i estratègica. No n’aprendran mai?

Montilla reivindica

Catalunya puede negociar, sí; pero ya no puede esperar más. Y, sobre todo, no puede aceptar que se le diga que “Ara no toca”.

És un discurs autonomista però és un discurs fet amb fermesa i voluntat de defensa dels interessos dels catalans. Cada vegada hi ha més gent que diu que quan el President Montilla hagi de triar entre Catalunya i el PSOE triarà Catalunya. Això només ens ho dirà el temps, mentrestant l’enfrontament amb el govern de Madrid va prenent cada vegada més i més cos, i del coratge del PSC i de la unitat dels partits catalans en depèn que batalles com les del finançament s’acabin guanyant.

Castells

Antoni Castells, amb voluntat i fermesa, està donant una clara mostra de lideratge dintre d’un catalanisme que es troba en estat catatònic. ERC se sent còmode amb el Conseller i s’hi seguirà sentint si aquest manté la mateixa determinació que ha mostrat fins ara en la defensa del que diu l’Estatut sobre el finançament, i CiU veu amb preocupació com un líder del PSC no només li ha copiat el missatge sinó que es configura com un pol d’atracció social. És cert que Castells no és un independentista i és cert que les sigles del seu partit fan dubtar més d’un de fins a quin punt serà capaç de mantenir el que avui defensa. Malgrat tot cal seguir el personatge amb atenció, perquè depenent de com vagin les negociacions sobre el finançament i depenent de com sigui de fort l’enfrontament PSC-PSOE, Castells es pot acabar convertint en un aglutinador de corrents i sentiments polítics com el que no hem vist a Catalunya durant molts anys.

Ideologia, territoris i demagògia

En la batalla pel finançament Extremadura reclama en el sí del PSOE una posició única que anteposi ideologia a territoris. I això ho fa un territori que com sempre que es parla de finançament ha defensat un model que el beneficia immensament. Llavors de què parlem?

Desil·lusió, desesperació o simple mediocritat?

Diu Zapatero que la pitjor previsió d’atur que es pot esperar “sempre serà millor que la millor que va tenir el PP” en la seva última legislatura. O sigui, que no només juguem a fer economia ficció sinó que ens hem d’acontentar a ser no tan dolents com els més dolents.  Definitivament els nous aturats que apareixeran en els propers mesos estaran eufòrics de saber que són la confirmació d’una estadística millor que la millor de la darrera legislatura del PP. I per cert, tan poc té a oferir el PSOE que en la seva segona legislatura encara s’ha de justificar en les darreres polítiques dels populars?

D’aigua i de governs agònics

Com diu avui el Joan Oliver a les seves engrunes, l’adjectiu per definir l’acció del govern en tota la problemàtica de l’aigua pot ser el de ’ridícul’, però com que li sembla que es queda massa curt convoca un concurs per trobar-ne un de més addient. En proposo tres: perdut, menyspreat i agònic.

Perdut. El govern està perdut, desorientat i mancat de lideratge. El President no opina i quan ho fa és per desautoritzar el seu Conseller o per tapar totes les vies d’aigua (mai més ben dit) que se li obren amb el govern “amic“ de Zapatero. El transvasament (sí, es diu així) del Segre ha estat proposat pel Govern amb arguments de l’oposició, criticat pel propi Govern i pels partits que li donen suport i rebutjat per CiU amb arguments propis d’ICV. S’han proposat alternatives en vaixell, en tren i només falta fer-ho en avió. I per cert, ningú parla de futur. Què farem si la sequera dura dos anys?

Menyspreat. Tal i com llegim avui a la Vanguardia, el govern “amic” de Madrid ha llençat un míssil contra el govern català. Les frases de Zapatero no només són contundents sinó que denoten un absolut menyspreu per la Generalitat i pel seu President, “ese pequeño trasvase no era una solución que desde luego yo conociera“ o “hay otras mejoras más útiles, más rápidas…y son las que se pondrán en marcha“ i acaba prometent aigua a Catalunya en nom del Govern d’Espanya. La Generalitat de Catalunya reduïda a l’extrem de Diputació de Teruel.

Agònic. Zapatero està dient al govern d’entesa que ni el vol ni li interessa. No vol que Catalunya li creï problemes ni tan sols d’imatge. Com fa temps que va dient Maragall, Zapatero s’ha tornat felipista i sap que una Catalunya governada per CiU, per tot allò tan nostrat de l’estabilitat i la responsabilitat, li plantejarà demandes però no problemes.

Zapatero farà el que sigui per acabar amb el govern d’entesa davant la incredulitat del PSC, els nervis d’ERC, l’astorament d’ICV i l’aquiescència de CiU. Això sí que és provincianització! Si a això li afegim els congressos de l’estiu, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut o el resultat de la negociació del finançament a aquest govern li queden dos dies. Potser sóc molt agosarat però m’atreveixo fins i tot a posar dates i resultats: cap a finals d’any hi haurà eleccions, el proper President de la Generalitat es dirà Artur Mas, governarà amb una majoria dèbil i amb el suport extern del PSC. Si guanya Zapatero, guanya Catalunya, doncs això, escac i mat.

Doncs ja tornen.

Si l’altre dia dèiem que CiU mostraria una suprema manca d’autoestima si votava Bono, avui diem que el PSC demostrarà un cop més el seu cinisme fent el mateix. Els socialistes ja han confirmat el seu vot i això demostra que aquella campanya trista i de baix nivell que van fer, no pretenia aturar aquells que atacaven Catalunya sinó només agrupar el vot útil d’un ramat indecís i descontent.

Parlaven dels 25 diputats que defensaran Catalunya, però aquests 25 diputats començaran la legislatura donant el seu vot a la persona que s’ha destacat pels atacs més clars al catalanisme i als interessos materials de la gent d’aquest país. El nacionalisme de Bono és el mateix que el del PP. Fins i tot el PSC l’havia criticat fermament en campanya, la mateixa campanya del si tu no hi vas ells tornen. Si? doncs ja tornen.