Fets i paraules

El PSOE defensa el català. Gràcies Buana Zapatero, des de la colònia te n’estem agraïts. També ens agradaria que no ens obliguessis a haver d’estudiar una tercera hora de castellà a la setmana, que ens permetessis parlar-lo al Congrés dels Diputats o que aconseguissis que es parlés al Parlament Europeu. Gràcies per les paraules de suport. Ara necessitem els fets.

La insofrible lleugeresa del PSC

Zapatero es vol fer amic de Duran i per aconseguir-ho no té el més mínim problema en obviar un PSC que ni es queixa ni protesta. Vint-i-cinc diputats sense cap capacitat d’influència. Es vota la moció sobre l’estudi del transvasament del Roine i el PSC, que sempre i de forma contundent s’hi ha mostrat en contra, calla i hi vota a favor. Ja hi estem acostumats, però una cosa és la incoherència que suposa votar coses diferents a Barcelona i a Madrid i l’altre el fet experimentar el despreci absolut per part del PSOE a la teva línia ideològica, política i estratègica. No n’aprendran mai?

Rajoy ja és bo

La baixa autoestima que tenim els catalans es podria mesurar amb la nostra capacitat per fer bons personatges que s’han caracteritzat insistentment per mentir-nos, enganyar-nos o directament atacar-nos, especialment quan aquests es veuen contraposats amb un nou individu o grup que brandeix ostentosament un caràcter reaccionari de major envergadura . Zapatero era més bo com més agressiu era el PP primer d’Aznar i després de Rajoy. Era igual que fos el principal responsable de la retallada de l’Estatut, que mentís amb l’arribada de l’AVE o amb els càlcul dels diners per infrastructures, al costat hi tenia la dreta més reaccionària i cavernícola i això el convertia en un bon noi.

¡Traidores! ¡Rajoy dimisión! o ¡Vete con Zapatero! eren crits que emetia ahir aquesta dreta cavernària davant de la seu central del PP. Rajoy fa dies que es veu assetjat per la dreta espanyola més negra i això ja el fa bo. És igual que hagi estat l’hereu d’un PP extrem o el primer responsable d’un partit que ha proferit les pitjors agressions dialèctiques contra els catalans des del franquisme. Ara ja és bo. I això ens hauria de fer reflexionar molt sobre la volubilitat de les nostres percepcions i sobre la nostra capacitat per autorespectar-nos.

Desil·lusió, desesperació o simple mediocritat?

Diu Zapatero que la pitjor previsió d’atur que es pot esperar “sempre serà millor que la millor que va tenir el PP” en la seva última legislatura. O sigui, que no només juguem a fer economia ficció sinó que ens hem d’acontentar a ser no tan dolents com els més dolents.  Definitivament els nous aturats que apareixeran en els propers mesos estaran eufòrics de saber que són la confirmació d’una estadística millor que la millor de la darrera legislatura del PP. I per cert, tan poc té a oferir el PSOE que en la seva segona legislatura encara s’ha de justificar en les darreres polítiques dels populars?

D’aigua i de governs agònics

Com diu avui el Joan Oliver a les seves engrunes, l’adjectiu per definir l’acció del govern en tota la problemàtica de l’aigua pot ser el de ’ridícul’, però com que li sembla que es queda massa curt convoca un concurs per trobar-ne un de més addient. En proposo tres: perdut, menyspreat i agònic.

Perdut. El govern està perdut, desorientat i mancat de lideratge. El President no opina i quan ho fa és per desautoritzar el seu Conseller o per tapar totes les vies d’aigua (mai més ben dit) que se li obren amb el govern “amic“ de Zapatero. El transvasament (sí, es diu així) del Segre ha estat proposat pel Govern amb arguments de l’oposició, criticat pel propi Govern i pels partits que li donen suport i rebutjat per CiU amb arguments propis d’ICV. S’han proposat alternatives en vaixell, en tren i només falta fer-ho en avió. I per cert, ningú parla de futur. Què farem si la sequera dura dos anys?

Menyspreat. Tal i com llegim avui a la Vanguardia, el govern “amic” de Madrid ha llençat un míssil contra el govern català. Les frases de Zapatero no només són contundents sinó que denoten un absolut menyspreu per la Generalitat i pel seu President, “ese pequeño trasvase no era una solución que desde luego yo conociera“ o “hay otras mejoras más útiles, más rápidas…y son las que se pondrán en marcha“ i acaba prometent aigua a Catalunya en nom del Govern d’Espanya. La Generalitat de Catalunya reduïda a l’extrem de Diputació de Teruel.

Agònic. Zapatero està dient al govern d’entesa que ni el vol ni li interessa. No vol que Catalunya li creï problemes ni tan sols d’imatge. Com fa temps que va dient Maragall, Zapatero s’ha tornat felipista i sap que una Catalunya governada per CiU, per tot allò tan nostrat de l’estabilitat i la responsabilitat, li plantejarà demandes però no problemes.

Zapatero farà el que sigui per acabar amb el govern d’entesa davant la incredulitat del PSC, els nervis d’ERC, l’astorament d’ICV i l’aquiescència de CiU. Això sí que és provincianització! Si a això li afegim els congressos de l’estiu, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut o el resultat de la negociació del finançament a aquest govern li queden dos dies. Potser sóc molt agosarat però m’atreveixo fins i tot a posar dates i resultats: cap a finals d’any hi haurà eleccions, el proper President de la Generalitat es dirà Artur Mas, governarà amb una majoria dèbil i amb el suport extern del PSC. Si guanya Zapatero, guanya Catalunya, doncs això, escac i mat.

Enquestes

Personalment penso que les enquestes són una arma més de la campanya electoral. Tot i que mostren tendències serveixen més per orientar el vot o per motivar determinats votants que per cap altra cosa. Tanmateix, poden arribar a convertir-se en un perill important, com per exemple quan l’electorat socialista veu que Zapatero guanya de llarg els debats amb Rajoy o que s’acosta a la majoria absoluta. En aquest cas pot creure que ja està tot fet i es pot sentir desmobilitzat.

La llei prohibeix la publicació d’enquestes a cinc dies de les eleccions justament per la influència que aquestes tenen en l’elector, però en el món globalitzat d’avui les lleis estatals tenen cada vegada menys valor. Això és el que s’encarrega de demostrar-nos el Periódico, que fent una cínica defensa de la llibertat d’expressió, publica aquests dies en la seva edició andorrana diverses enquestes que ens recorden que no, que el PSOE no ho té tot guanyat ni de llarg. Concretament la d’ahir deia que hi havia un empat tècnic i la d’avui diu que Zapatero remunta.

Sóc dels que penso que l’objectivitat no existeix però que si fóssim capaços de compensar aquesta manca amb bones dosis d’honestedat tot funcionaria sensiblement millor.

El debat

Un debat que ha demostrat el contrari de tot allò que volia representar, la pluralitat d’idees, de formes i la diversitat democràtica. Només dos candidats, Zapatero i Rajoy, PSOE i PP, res més. I no és així com es debat de present i de futur, primer perquè la democràcia espanyola no és un sistema presidencialista i segon perquè molt probablement els dos partits necessitaran la participació d’altres formacions per poder constituir un govern.

Dit això i si ens hem de cenyir al que hem vist aquesta nit diria que Zapatero ha estat clar i convincent davant d’un Rajoy massa artificial i que venia fins i tot massa preparat. Zapatero parlava i Rajoy llegia, Zapatero es referia al seu interlocutor en segona persona i Rajoy en tercera, Zapatero mirava la càmara amb naturalitat i Rajoy amb inseguretat. En les idees també ha vençut Zapatero. Rajoy ha tingut alguns punts forts, educació i vivenda, però ni en economia ha estat capaç de vèncer l’adversari. L’economia està en plena desacceleració, la productivitat en mínims, els preus a l’alça, la balança per compte corrent en el dèficit més important de l’OCDE i en els mitjans internacionals no es para de parlar dels problemes que poden tenir els bancs espanyols si segueix la crisi financera actual. Rajoy no només no ha sabut aprofitar res de tot això sinó que com un principiant s’ha vist arrossegat pels milers de dades estadístiques, que barrejant moments, períodes i percentatges ha presentat Zapatero.

La resta ha estat més del de sempre. Per Rajoy tot és un desastre, tant que el missatge buit de Zapatero de l’Espanya optimista qualla per si sol. I si concretem, el govern s’ha venut a ETA i Espanya es desmembra, i esclar quan la mentida és tan grossa a Zapatero només li cal posar cara de bon noi i dir que Aznar va dir allò del ‘Movimiento de Liberación Nacional Vasco’ o que Catalunya avui està més unida a Espanya per l’AVE i tot arreglat.

Zapatero és un president i Rajoy un aprenent, llàstima que entremig hi estem nosaltres, mirant-nos-ho tot des d’una barrera que fa temps que hauríem d’haver saltat. Com deia avui el President Pujol cal que hi hagi una “reacció pròpia” perquè sinó el missatge que rebran PSOE i PP és que és igual incomplir promeses i maltractar-nos. Entendran que als catalans se’ls pot mentir i atacar tranquil·lament perquè mai hi ha càstig i sense càstig no som més que un sac de vots.

De què té por el PSC?

El PSC assumeix que pot perdre pes al govern de Zapatero. Ho publica el Periódico i ho atribueix a una política de revenja per part del PSOE. Aquest passarà factura al PSC a l’hora de formar un nou govern a causa de la sobirania que el socialisme català expressa reiteradament vers el socialisme espanyol: decisió de Montilla de pactar amb ERC contra el desig de Zapatero fer-ho amb CiU, defensa i aplicació de l’Estatut, batalla per un nou finançament, etc. 

Hi ha però una cosa que no acaba d’encaixar en tot plegat i és que si el PSC expressa d’aquesta manera la seva sobirania, el que està fent és prioritzar els interessos de país per sobre dels interessos de Zapatero, i aleshores la pregunta que sorgeix és la següent, què hi fan els vint-i-un diputats de Madrid? O dit d’una altra manera, si la prioritat dels interessos és la descrita, el PSC, amb vint-i-un escons al Congrés dels Diputats, que sumen més que els de CiU i ERC junts, que representen el 12.80% dels diputats del grup socialista, que podrien influir en la constitució de majories o en les condicions per escollir el President espanyol, es preocupa pel pes que pot tenir en el proper govern de Zapatero? Si aquest PSC prioritzés sempre i a tot arreu els interessos que diu defensar podria tenir el pes que desitgés i més. Sense els diputats del PSC el PSOE no és res. El PSC està en disposició d’influir, de governar els ministeris més importants i de fer una política que afavoreixi d’una vegada per totes el desenvolupament d’aquesta Espanya plural que tan predica i que ningú Ebre enllà es creu. Només cal que se n’adoni del que pot arribar a fer i només cal que vulgui fer-ho, però amb aquest complex d’inferioritat tan acusat que mostra no només perdrà pes en el futur govern espanyol sinó que no podrà influir en res, i com en legislatures passades serà de nou ignorat i els seus diputats tractats com a simples robots premedors de botons a les ordres indiscutibles d’una unitat central. Si, no, abstenció.